No conec personalment en Francesc de Dalmases. Vull dir amb això que no m’hi uneix cap vincle d’amistat o de coneixença i que, per tant, la meva visió del seu cas no està mediatitzada per aquest factor humà. El vincle afectiu, si existís, no la invalidaria pas, ni molt menys, tothom té dret a dir allò que pensa, però no es dóna aquesta circumstància i crec important remarcar-ho. Dit això, el que em sembla més greu de l’anomenat cas Dalmases és que no existeix. No hi ha cas Dalmases. O, dit d’una altra manera, només hi ha un cas cuinat. A Catalunya ens queixem de com Espanya cuina tota mena d’afers contra independentistes per empastifar-los, desacreditar-los i criminalitzar-los, però Déu n’hi do la cuina catalana com treballa. S’agafa una discussió absolutament intranscendent entre dues persones, se l’eleva a la categoria de cataclisme, s’ornamenta amb imatges tendencioses, i ja tenim fabricada una notícia del no-res.
Certament, per emetre una opinió no cal cridar. No és el to de veu, sinó els arguments, el que dóna o treu raó. I justament per això, per desmesurades que puguin ser les maneres d’una de les parts o de totes dues, les raons romanen inalterables. El mateix Francesc de Dalmases ha reconegut que el seu apassionament va ser desproporcionat. Amb tot, una cosa és la desproporció i una altra la raó, i sembla que hi ha gent molt interessada a sobredimensionar la desproporció per tal que no es parli de la raó.
¿Que la tenia tota, la raó, el senyor Dalmases? Probablement no. Però que no la tingués tota, no vol dir que no en tingués gens. El seu error, doncs, va ser defensar-la amb una vehemència del tot innecessària davant la subdirectora del programa, persona que coneixia personalment. En dir ‘vehemència innecessària’, no em refereixo només a la conveniència de no perdre el to, sinó també al fet que, per molt malicioses que poguessin semblar-li al senyor Dalmases certes preguntes de l’entrevista, Laura Borràs va passar-hi per damunt planerament, sense cap vehemència, tot sortint-ne encara més reforçada que quan hi havia entrat. Heus aquí perquè fa tanta nosa als seus adversaris polítics. Només cal veure la selecció de fotografies o d’imatges filmades amb què aquests mitjans il·lustren la grandíssima noticia del cas Dalmases i l’allarguen i l’allarguen: juliol, agost, setembre, octubre i continuaran novembre i, si poden, també desembre.
Val a dir que Francesc de Dalmases és només l’instrument de què se serveixen aquesta premsa hipòcrita i els seus acòlits en qualitat de tertulians radiotelevisius per intentar destruir la peça grossa, que és Laura Borràs. ¿Hem parat atenció en el fet que cada cop que els telenotícies esmenten Francesc de Dalmases mostren també, sistemàticament, Laura Borràs? Ho fan talment com si Francesc de Dalmases i Laura Borràs fossin la mateixa persona. Però això no és tendenciós i malèvol, no. I ara! On vas a parar!
Aquestes misèries no exclouen el fet que dintre de Junts per Catalunya hi ha un sector immobilista, un sector que estava molt content formant part del Govern i que no té les sòlides conviccions polítiques de Laura Borràs pel que fa a la independència de Catalunya, raó per la qual voldrien que la presidència del partit l’ocupés algú més poruc, més amansit, més de partidari d’aquella filosofia que diu tranquil·litat i bons aliments. ¿Comprèn, el lector, qui podia tenir tant d’interès a filtrar a la premsa l’informe signat per Magda Oranich i quin n’era el mòbil i la data escollida per fer-ho?
En l’entrevista que el dia 24 d’octubre passat li va fer RAC1 sobre el seu informe, Magda Oranich va afirmar que hi havia hagut persones que se li havien adreçat per comentar-li coses negatives del senyor Dalmases, però que li havien demanat que no en revelés els noms. I ella els ha mantingut ocults. Fins i tot va arribar a comparar aquesta ocultació amb el dret dels periodistes a no revelar les seves fonts. Com si fos el mateix. S’entén que unes víctimes de casos d’abusos que estan en procés judicial, posem per cas, vulguin mantenir ocult el seu nom a la premsa, però és inadmissible que hom li digui a la senyora Oranich coses negatives del senyor Dalmases tot demanant-li anonimat amb l’excusa que podria tenir repercussions a la seva feina. Això és difamació. Això és injuriar una persona llançant-li la pedra i amagant la mà. I qui fa això és un covard divulgador d’infàmies. La senyora Oranich, per tant, no podia prestar atenció a meres opinions manifestades sota la premissa d’anonimat. El sol fet de deixar anar que hi ha hagut persones que li han dit tal cosa o tal altra ja és tendenciós. O dius qui ho ha dit o guardes silenci.
Finalment, dues coses. La primera és l’interès a presentar la discussió que va tenir lloc a porta tancada en una sala de TV3 com si es tractés d’una agressió, com si es tractés d’una periodista que no deia res i d’un periodista que ho deia tot. Se sentien crits, diuen. És cert. Però qui els feia aquests crits? Els feia només el senyor Dalmases o els feien tots dos? I si els feien tots dos, com a adults que són, la responsabilitat és de tots dos, no? Tots dos es van posar nerviosos i es replicaven mútuament, cosa que lògicament elevava el seu to de veu. Però el cas no es presenta pas així, es presenta com un interlocutor que estava callat, sense obrir la boca, i un altre que cridava pel sol fet de cridar, talment com si fos un boig. Parlava sol, el senyor Dalmases? Diu una vella dita que dos no discuteixen si un no vol.
La segona i darrera cosa és el tema de les “pressions”. Hem sentit contínuament que Francesc de Dalmases va “pressionar” la subdirectora del programa i això no és cert. I no és cert perquè és impossible. Es pressiona algú perquè faci o no faci una cosa determinada, no pas un cop l’ha feta. Per exemple, hauria estat una pressió que el senyor Dalmases hagués intentat coaccionar la subdirectora abans de l’entrevista amb la finalitat d’orientar-la en un sentit determinat. Però això no va succeir. El senyor Dalmases va expressar la seva opinió quan l’entrevista ja s’havia acabat, de manera que el seu parer no tenia cap possibilitat d’incidir-hi. De quines pressions estem parlant, doncs? De cap. De cap pressió. L’únic que hi ha, i això sí que és greu, és un intent polític de fer passar per pressió el que era només opinió. Discutible, sí, però pura, simple i intranscendent opinió.
89
80
