Tota ideologia, doctrina o moviment s’articula al voltant d’un objectiu compartit pels adherents, malgrat que interpretat de diverses formes, sobretot dues d’oposades, una radical i una altra conservadora. Totes dues, per descomptat, apel·len a la puresa dels principis i acusen l’altre extrem de trair-los. És la dualitat essencial, el yin i el yang de l’acció humana; aquí i ara o a termini; de sobte o planejat; espontani o organitzat. Revolució o reforma.
L’objectiu que nominalment comparteixen tots els independentistes és, meravella dir-ho, la independència. Però la interpreten de formes oposades, bé com a resultat d’un acte de voluntat col·lectiva, bé com a resultat de la paciència i la necessitat de la història. Els primers anomenen als segons “botiflers“; els segons als primers “hiperventilats“. És l’adaptació de la dualitat universal a la mentalitat catalana, l’única que calcula les hores per avançat. Per això els hiperventilats fan servir un terme arcaic i els botiflers un de postmodern.
La qüestió d’importància aquí no és terminològica, sinó que té conseqüències polítiques de fons. Es tracta d’esbrinar per què es parla d’hiperventilats i de botiflers. En l’enteniment que els primers són identificats grosso modo amb JxC, mentre els segons ho són amb ERC. No cal parlar d’excepcions; són evidents.
Amb l’hiperventilació, un préstec desafortunat de la medicina, es vol atacar la interpretació, diguem radical, de l’objectiu comú. Es tractaria d’una acció irreflexiva, imprudent, moguda pel doctrinarisme si més no per intencions més fosques. La precipitació no només no assolirà l’objectiu, sinó que ens farà perdre els avantatges que amb molts patiments hem aconseguit fins aleshores.
De la banda hiperventilada es contesta que la situació és d’urgència. Com a senyal d’alarma, la llengua, la retracció del català parlat, punta de l’iceberg de l’espanyolització de la societat catalana. Un procés que té el suport tancat de gairebé tots els mitjans de comunicació, fins i tot els catalans, fins i tot els institucionals. Que hi suma l’acord de tots els partits espanyols i alguns catalans i gairebé tota l’esquerra d’aquí i allí. Sense parlar de les institucions de l’Estat, la corona, l’església, l’exèrcit, el capital, tots a una, a aniquilar la cultura i la nació catalanes.
La pèrdua gradual de l’esma independentista de l’1-O anuncia la “nova normalitat” autonòmica sota l’ombra d’una ridícula taula de diàleg. És a dir, un desastre que pot esdevenir una catàstrofe si el bloc independentista perd les pròximes eleccions. Per als hiperventilats es tracta de donar forma institucional a l’alè independentista en compliment del mandat de l’1-O, i fer-ho ja perquè es tracta d’una qüestió de supervivència.
De l’altra banda, els botiflers. ERC no comparteix la consciència d’urgència i considera apocalíptics els temors dels hiperventilats. El correcte no és la tàctica bolxevic del cop d’Estat, sinó la més prudent del reformisme gradual i el fabianisme. ERC veu la independència no com a resultat d’una acció específica i concreta, sinó com a conseqüència de forces molt més complexes en una dinàmica amplia, europea, mundial. Tot plegat la independència vindrà per imposició d’una “comunitat internacional” que sembla un club controlat pel senyor Junqueras.
Quan el MHP Aragonès profetitza que la independència serà el resultat de la taula del diàleg atès que el gobierno es veurà forçat a cedir, pren els seus desitjos per realitats futures tan consistents com el país de les Valquíries. Els botiflers fan un ús retòric de la independència car en parlen només quan hi ha eleccions o en moments estratègics, sempre en clau electoral. El partit no és un instrument per assolir la independència; ans al contrari, la independència és l’esquer per garantir l’hegemonia del partit.
L’independentisme diu voler la unitat perquè és el millor, però fa el contrari del que diu, com la Medea d’Ovidi. La tensió entre els dos extrems, el radical/hiperventilat i el conservador/botifler, recorda l’oposició entre dos famosos pamflets amb els quals es va obrir i tancar l’era de l’hegemonia comunista a l’esquerra: el de Lenin, “La malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme” (1920) i el de Daniel Cohn-Bendit, “L’esquerranisme, remei a la malaltia senil del comunisme” (1969). La ironia aquí és que els rols tradicionals dels radicals i els conservadors estan canviats.
Com a Catalunya.
