Quan una jugada política té la simpatia de la Sexta, desconfiem, segur que hi ha trampa. Però mentre perdem el temps en manis d’una altra època i ens felicitem els uns als altres amb un entusiasme sospitós, mentre reaccionem com xais davant de la immensa estafa de Rodalies, Rufián ha posat rumb cap al Front Popular de Sánchez.
La cosa és una mena de front comú a la madrilenya (sobretot que no sembli català, eh?), una reflexió de les esquerres (?) a l’esquerra (?) de Sánchez per salvar Sánchez i rascar unes quotes de poder allà on resideix el poder de veritat. Per preparar el terreny Rufián ja ha posat les antenes i ha dit que “en la calle se está pidiendo un frente” amb lideratge independentista o sobiranista, sense precisar a quin carrer es demanen aquestes coses tan estranyes.
La frase definitiva és la mateixa que es podria aplicar a l’independentisme, del qual no en formen part ni Rufián ni els partits que l’acompanyarien: “Si no nos ponemos de acuerdo en conjunto, nos matarán por separado”. Ja sabem que a Madrid això de matar (políticament o judicialment, de moment) i del llenguatge de guerra agraden molt…
En un moment polític d’apatia política a Catalunya, de divisió i dispersió, el front d’ER, Comuns, CUP, Bildu, Podemos, BNG implica espanyolitzar per una llarga temporada les presumptes esquerres catalanes, orientades cap als embolics madrilenys, els jocs de mans del magopop Sánchez i les habituals preses de pèl sobre federalismes, confederalismes, pluralismes i altres mandangues.
Si a aquest front li sumem la delegació del PSOE a Catalunya, surt un mapa polític que caparia l’espai progressista a Catalunya i el lligaria a Madrid. I si hi afegim el bloc PPVOX, ens apareix un mapa en el qual la política d’obediència i submissió als poders madrilenys ocuparia més o menys un 60 o 70% de l’espectre ideològic.
No és una mala jugada, en teoria: el bloqueig de qualsevol temptació independentista, per la via dels partits, seria molt potent. És fer volar coloms, sí, però Catalunya quedaria desactivada per una llarga temporada i així podrien dedicar-se a la normalització, a la gestió de perfil baix, a la descatalanització i la destrucció progressiva del país.
Hi ha aigua a la piscina del Front Popular? No se sap, però plantegem-ho a la inversa: té Sánchez cap possibilitat de construir un nou Frankenstein sobre la base de Sumar i Podemos perduts a l’hiperespai dels micropersonalismes i incapaços de donar forma a una mena d’ala esquerra de la Moncloa.
Desesperats com estan, és probable que passin de comprovar si hi ha prou aigua a la piscina i apliquin la poc refinada estratègia que es defineix com “de perdidos, al río” i li muntin a Rufián el seu somiat vehicle electoral espanyol, republicà (de broma, que no s’enfadi el net polític de l’avi Paco) i d’esquerres (molta palestina i zero estelades).
I a la part catalana, què hi queda? El retorn de Puigdemont, tan èpic i emotiu com es vulgui, però que, com tots els altres, continuarà essent presoner de la justícia espanyola i de qui ocupi la Moncloa. El gran, emprenyat i difús “partit de l’abstenció”, decidit a passar factura per la gran i insultant ensarronada del processisme. I, evidentment, la galàxia Orriols, que ja anirem veient de què va i fins on arriba, però que de moment té almenys la virtut de remenar el galliner.
Dit d’una altra manera: pot aparèixer una oportunitat per a un independentisme conservador, punyent i valent, de dreta europea i absoluta obediència catalana, i qui sap si també un espai independentista progressista, sense màscares ni coses rares, que hauria quedat orfe a causa de l’aventura dels milicians de Rufián i la crida a combatre a les trinxeres del seu front de l’Ebre per salvar la seva Espanya.
A partir d’aquí, s’obririen molts escenaris de futur que trencarien el bloqueig irrespirable on ara ens estem ofegant… Potser encara li haurem de fer un monument a Rufián, com als maquinistes de Renfe, per agrair-los que ens hagin fet obrir els ulls.
