A vegades la justícia, tot i arribar tard, genera un sentiment de plenitud. Aquest pot ser el cas de l’Helena Jubany, que va morir en unes circumstàncies que han permès als investigadors concloure que va ser assassinada. I és així, perquè quan el cas es trobava des de feia anys en via morta i quedava no res per prescriure, s’ha reobert amb noves dades que apunten cap a una persona concreta. Tot ha estat possible, s’ha de dir, perquè les tècniques d’investigació en matèria d’ADN han avançat moltíssim en aquests anys i el que abans hagués estat impossible, ara és clar i meridià: al jersei d’un dels sospitosos, Santi Laiglesia, hi ha restes d’ADN de l’Helena que ell no ha pogut explicar.
L’extraordinària perseverança de la seva família en el rescabalament de la seva memòria i en la indagació de la veritat han complementat la ciència d’una forma prou eficaç, demostrant així fins a quin punt és necessària l’empenta dels interessats àdhuc en els procediments penals. Ningú podia tenir més interès que els seus pares i germans en saber què havia passat i trobar al culpable de la seva mort. I just a l’altra banda del mirall, ningú podia estar més interessar a enterrar tota la història que al culpable dels fets.
Doncs, si és així, ara, 24 anys després, imaginem quina deu ser la vida del culpable. Potser ha oblidat aquells dies i aquella situació. Potser la seva vida és ben normal, ben integrat en la comunitat, fins i tot productiu i profitós per al seu entorn. Són aquestes les situacions que solen propiciar un indult. I quan es dona, sempre pensem en la persona perdonada, en el fet que s’entén la pena com quelcom rehabilitador i que no ha d’executar-se si la persona ja està rehabilitada. Però no és mai sols això, la pena també té un sentit restauratiu de la tranquil·litat de qui creu que la justícia és a la vegada la venjança de qui mai se la prendria en pròpia mà, una manera de compensar dolor amb dolor, una més de les manifestacions de l’equilibri de la balança amb què se sol representar la justícia.
Crec que en un cas així, no l’entendríem, un indult. El calvari viscut pels que no ha defallit en tots aquests anys és també creditor de la pena. Massa temps de silenci, massa coneixement del mal allargat més enllà de la mort, massa maldat no sanada. En tot cas, serveixi un cas com aquest per recordar l’estrany equilibri entre els delictes i les penes.
