Costa d’imaginar que un text per beneir una imatge de la Mare de Déu de Montserrat que es venera a la catedral de Girona s’hagi de llegir en castellà. I és més delirant encara que la imposició, estrambòtica, de l’idioma de Castella provingués de l’Arquebisbe de Barcelona. Però així ha estat i s’ha recollit en un vídeo en què el mateix papa Francesc se sorprèn de la marginació de la llengua catalana i és el cardenal Omella el que recondueix la perplexitat del pontífex fins a fer-lo llegir un text en castellà. Per si no n’hi hagués prou, l’excusa de l’Arquebisbat, dient que volien “posar-li la lectura fàcil” al Papa, obliga a passar per una profunda vergonya als creients d’aquest país.
L’Església espanyola té un terrible dèficit d’universalitat. Viu encegada dins d’un hiperespanyolisme nacionalcatòlic, hereu de la croada de la Guerra Civil, que la fa caure i recaure en gestos i declaracions que no són més que estricta lluita política contra l’autogovern i les aspiracions nacionals de la majoria de la societat catalana. I Joan Josep/Juan José Omella no ha significat l’obertura que podia haver comportat un president de la Conferència Episcopal catalanoparlant i dialogant, sinó la confirmació d’una Església dogmatitzada i enquadrada en l’esfera reaccionària de la dreta extrema i l’extrema dreta del PP i Vox.
Evidentment, l’Església catalana no és això. Ni la Moreneta benedictina i cultural equival al militarisme de la del Pilar, ni la COPE és comparable a Ràdio Estel. Però allà, davant del text montserratí, el que hi havia era el dit censor d’Omella castellanitzant la Morena de la Serra i guiant cap a Madrid, en comptes de cap al cel.
