Cap a la guerra nuclear

No hi ha cap dubte que la guerra de Putin ha entrat en una escalada de final incert. Les darreres victòries dels ucraïnesos, com ara la voladura del pont de Crimea, han enrabiat enormement el poder rus, el qual ha optat per renovar la cúpula militar amb generals de l’ala dura. Són probablement aquests els que han desencadenat aquest dilluns una espiral que no ens portarà res de bo. El màxim comandant de les forces russes és ara Serguei Surovikin, un home que ja va demostrar els seus mètodes de piconadora a la guerra de Síria –bombardejos constants en zones civils fins a la rendició i el sotmetiment de ciutats devastades.

La capital d’Ucraïna i les poblacions principals s’han despertat amb explosions de míssils que ja feia uns mesos que no se sentien per aquelles latituds. És gairebé segur que les bombes continuaran, com també és pràcticament segur que la guerra anirà pujant de to. El conflicte només pot prendre dues direccions, i malauradament cap d’elles apunta a una solució pacífica. Una de les possibilitats és que Rússia aconsegueixi imprimir un gir a la contesa, amb les noves mobilitzacions i la intensificació de les operacions militars, portant finalment a la pràctica destrucció de la sobirania ucraïnesa. No sembla una bona sortida, ni tan sols per a Rússia, que a la llarga hauria de fer de gendarme d’una societat emmordassada.

L’altre camí que pot prendre la guerra és el que sembla apuntar-se en els darrers mesos, o sigui unes ofensives àgils i audaces dels ucraïnesos, tot recuperant terreny i posant contra les cordes a l’ós furiós de Moscou. La conseqüència ja l’hem vist; els dirigents russos no cedeixen ni un pam, tot el contrari; es tornen encara més colèrics, més nacionalistes i més agressius. I puja l’espiral bèl·lica, que és cada cop més indiferent al patiment humà i a la destrucció del país, i que amenaça en portar  inevitablement a una confrontació nuclear. 

Putin ja ho ha avisat i la temptació de fer servir l’arsenal atòmic és, simplement, massa forta. Tal vegada el president rus no recorri d’entrada a les ogives més potents, però és probable que llanci algun dels anomenats caps nuclears tàctics, potser al damunt d’instal·lacions estratègiques. Un atac tàctic, però, no seria cap menudesa; es tracta d’armes que poden arribar a tenir un potencial similar a la bomba d’Hiroshima. En qualsevol cas, la caixa nuclear de Pandora hauria quedat oberta, i no sabem les reaccions que això podria provocar en altres potències nuclears. Certament, l’escenari es tornaria catastròfic, a escala mundial, obrint uns horitzons letals que no s’havien obert mai, ni en les guerres mundials del segle XX. Una calamitat. Però si les coses continuen pel camí que han agafat recentment, això pot passar d’aquí a ben poc.

És aquest l’estat actual d’una lluita que, com hem anat veient des de fa mig any, no era pas fruit d’una correlació de forces, sinó d’una correlació de febleses. En el fons, el problema és que cap dels dos exèrcits pot guanyar de forma categòrica. Es poden fer mal, destruir ciutats, destruir vides… el que no poden és aconseguir una victòria rotunda que posi punt i final a la bogeria. En un context així, doncs, no hi ha cap bona perspectiva. Cap. La perspectiva realista és la d’haver de triar entre el dolent i el pitjor; un lose – lose molt negre en què la humanitat només hi pot perdre. Potser a partir d’ara es tracta de treballar per la via menys dolenta. Si voleu que us sigui sincer, no em voldria trobar en la pell dels dirigents mundials que han de fer la tria.