La guerra és la contradicció que ens fa humans. És la barbàrie que ens nega i ens destrueix, però a la vegada ens defineix com a espècie. Valoram la pau perquè encar no la podem donar per garantida. Cada generació té una guerra que l’ha marcat, i que ha anul·lat l’esperança de la generació anterior d’haver viscut l’última. La invasió d’Ucraïna serà la guerra d’aquesta generació a Europa.
És habitual, fins i tot tòpic, que aquests dies ens diguin que aquesta guerra canviarà Europa, o el món occidental sencer. I totes les guerres certament canvien moltes coses. D’entrada, acaben amb la innocència d’una generació. Però és la tràgica continuació de la nostra humanitat. La bàrbara constatació que en realitat el món no ha canviat.
Jo sóc de la generació de Bòsnia. La generació que va aprendre el significat de conceptes com genocidi i neteja ètnica mirant les notícies, en comptes d’estudiant la història. Un conflicte civil d’una cruesa que semblava impossible de repetir després de la Segona Guerra Mundial. I tanmateix va passar en un lloc que quasi ningú no havia pronosticat. Prova que la guerra pot aparèixer en el lloc més insospitat.
Els que vàrem perdre la innocència veient el genocidi de Bòsnia, primer, i Kosovo després, també vàrem protagonitzar pocs anys després les massives manifestacions del “No a la Guerra”. Un crit que finalment faria caure el govern bel·licista d’Aznar, un dels trio de les Açores que va promoure la guerra d’Iraq amb la seua campanya de mentides.
També hauríem d’haver après que el “No a la Guerra” genèric no serveix en qualsevol context ni per a qualsevol conflicte. I de fet, quan la guerra ja ha començat és un eslògan buit o quelcom pitjor. És pitjor que un eslògan buit si posa de manifest una posició equidistant o que equipara els agressors i les víctimes. Perquè el que cal sempre és denunciar qui comença, qui agredeix. No qui és agredit i intenta defensar-se. Aquest mereix suport i solidaritat.
El nostre “No a la Guerra” (allà pel 2003, quan Occident va atacar Iraq) era útil i necessari. I si tenia tanta força és perquè denunciava que els governs occidentals, i notòriament l’espanyol, eren els agressors. Era un discurs efectiu precisament perquè estava a les nostres mans evitar un atac que alguns pretenien legitimar en el nostre nom. I era efectiu també perquè els països agressors eren bàsicament democràcies occidentals.
És sabut, encara que potser no prou, que les democràcies consolidades tendeixen a evitar les guerres entre elles. De fet, per la raó que sigui, hi ha molt pocs exemples de guerres entre països democràtics. Per això és pot dir que la democratització és una bona manera de reduir les guerres. I per això hem de lamentar que la democràcia no sigui una conquesta irreversible, com posa de manifest la proliferació de líders populistes i d’extrema dreta.
I si cridar contra la guerra no ajuda a evitar-la ni a aturar-la, què cal fer? Moltes vegades el que cal és prendre partit. A les guerres tots els bàndols cometen atrocitats i arrabassen gent innocent. En aquest sentit no hi ha bons i dolents. Però quan tenim clar qui és l’agressor (el que ha començat la guerra) i qui és l’agredit, hi ha una cosa que és la legítima defensa. I, cal dir-ho, és perfectament legítim ajudar a qui es defensa.
La neutralitat, doncs, no només blanqueja l’agressor sinó que li fa el joc. Dient “ni els uns ni els altres”, estam dient que qui ha començat la guerra tenia els seus motius. I això no fa més que donar-li legitimitat. Dir que cap guerra és legítima no ha de portar a la inhibició sinó al compromís. No estic dient que calgui agafar les armes per anar a lluitar amb qui es defensa d’una agressió. Però almenys cal fer-li pagar un preu a qui ha disparat el primer tret. Que pugui tenir objectius o reivindicacions raonables no li dóna la raó.
Per molta comoditat moral que pugui donar l’equidistància, aquests dies cal recordar la frase de Desmond Tutu, que deia que si ets neutral en situacions d’injustícia, has triat el bàndol de l’opressor. És una forma de gaudir egoistament de la nostra pau qui sap si contribuint a sembrar la llavor de la propera guerra.
Tots tenim la convicció, més o menys profunda, que mai no ens tocarà a nosaltres. Però tots som humans i per tant possiblement hi ha alguna circumstància en què ens hi veuríem abocats. La guerra és sempre el problema. Mai no és la solució. Però quan ets tu l’agredit la perspectiva canvia radicalment.
Quan tot acabi, potser el món seguirà sent el mateix, però nosaltres no.
