La pregunta amb què titulo la meva columna és una pregunta que he sentit diverses vegades en molts àmbits diferents, tant a Barcelona i Girona com fora de Catalunya. Si el Partit Popular, aliat amb Vox, guanya les eleccions i governa a Espanya significarà això la fi de tot diàleg amb el Govern català, un enduriment en les relacions amb el govern central, algun tipus de restriccions a l’actuació de la Generalitat? Em sembla una inquietud pertinent, i he procurat traslladar-la a alguns dels meus interlocutors habituals en el si dels partits, especialment el PP, on en aquests moments sembla regnar una certa confusió sobre l’abast i futur dels seus pactes amb la formació d’ultradreta de Santiago Abascal.
Primer, en aquests moments una victòria electoral de Feijóo sembla una certa, almenys probable, però necessitaria, com diuen aclaparadorament totes les enquestes, del concurs de Vox. Tenint en compte com estem veient que discorren les negociacions entre tots dos a València o a Extremadura, podem sospitar que, després de les eleccions d’aquí a un mes, hi haurà una negociació molt dura entre Feijóo i Abascal, en la qual aquest exigirà, a canvi del seu suport, una vicepresidència de l’executiu, que és una cosa que em consta que el president del PP no està disposat a cedir, coneixedor que una presència potent d’ultres en el seu govern significaria un nou exemple, ara a la dreta, de coalició malson.
Per descomptat, si el pròxim govern central estigués integrat per una coalició PP-Vox “els conflictes amb la Generalitat catalana empitjorarien”, admet una font dels populars. I no cal dir que als quarters generals de PSOE i Sumar no fan sinó advertir d’aquest “risc cert”. Però al PP, especialment al català, on el popular Sirera acaba d’afavorir, amb el seu suport tàctic, l’alcaldia per al socialista Collboni, diuen tota una altra cosa: ni parlar-ne d’un retorn als temps de Rajoy i el 155, res de procurar hostilitats que anirien molt malament, entre altres coses, a la mateixa governació de Feijóo. Res de falcons ni de buscar confrontació.
“A Catalunya, res a fer amb Vox”, insisteixen veus procedents del quarter general popular al carrer Gènova, anticipant el que sens dubte serà una relació complicada entre totes dues parts. En aquests moments, i a l’espera, clar, del que pugui passar d’aquí a la tardor –les negociacions entre PP i Vox seran, sens dubte, llargues: dubto d’una ràpida investidura de Feijóo, si ell fos el guanyador del 23-J–, es pot anticipar que Catalunya serà un dels principals temes de fricció entre els dos eventuals socis al govern de Madrid.
De pas, he tractat d’esbrinar quina seria l’actuació respecte a les relacions amb un Govern català d’un executiu central integrat probablement pel PSOE i Sumar, si els resultats electorals ho permeten. Naturalment, les coses serien bastant diferents, en funció, en tot cas, de les relacions entre els partits independentistes catalans i de tots dos amb el tàndem Sánchez-Yolanda Díaz, tenint en compte que aquesta última secunda fermament l’opció d’Ada Colau. Fins i tot contemplant l’habilitat de la senyora Díaz per a unir setze formacions en una sola alternativa electoral, dubto que pogués perpetuar-se aquesta majoria de la investidura amb ERC i Bildu sorgida fa cinc anys després de la moció de censura contra Rajoy: ja no es donen les condicions per a això, et reconeixen a la majoria socialista, on les inquietuds pel futur són palpables per poc que t’hi fixis i sortegis les declaracions triomfalistes.
Però, això sí, Pedro Sánchez està fent de la “millora de la situació a Catalunya amb relació al 2017” un dels ítems de la seva campanya electoral, sobretot quan li pregunten críticament sobre els indults als presos del Procés o pels espionatges de Pegasus. Els seus arguments són per a sortir del pas, no un veritable projecte de futur, però les coses són com són, a dreta i esquerra. Penso, la veritat, que una qüestió tan sensible i important com la de les relacions amb la Generalitat catalana en la pròxima legislatura mereixeria una mica més de concreció, una mica més d’atenció, un cert carinyo i molta més sensibilitat. Però, insisteixo, és el que hi ha.
15
2
