Una de les coses de les quals més orgullosos estan una bona part dels catalans és de la seva televisió pública. Ni els mateixos ideòlegs de la idea —els primers governs de Convergència— podien arribar a avaluar la importància pel país que tindria aquesta televisió, la dimensió cívica i social que ha acabat posseint. TV3 té qualitat; crec que fet i fet és la millor televisió d’Espanya, tant pública com privada.
No nego que es cometin errors: a vegades pequen d’entusiasme i s’apunten a moviments extemporanis i sense solta ni volta (s’inscriuen a algun concurs de ganyotes que no caldria abonar); crec que no diuen tot el que s’ha de dir quan tracten assumptes internacionals (el conflicte a l’Orient Mitjà, per exemple; ahir culpaven de la fam del món a l’FMI…); i molt sovint mosseguen la llengua catalana amb un seguit de barbarismes que fan feredat; també veiem que a TV3 estan més disposats a parlar de flamenc o de la novetat editorial d’una exiliada cubana que no d’alguna bona aportació a la nostra literatura que faci algun dels nostres escriptors. I això sense comptar que ja no hi ha un molt bon programa de llibres —tot i les monstruositats que sovint hi treien el nas— com el que presentava el gran Emili Manzano.
Tot això és veritat (em sembla a mi), però també és veritat que TV3 contribueix a explicar-nos a tots com a país, a donar-nos una unitat cívica que podríem oblidar —o ja oblidem…—, a dotar-nos d’uns referents comuns (de cultura) i a crear un seguit de personatges —reals o ficticis— en els quals ens nodrim de reconeixement mutu. TV3 té un prestigi que encara no tenen altres televisions. És completament legítim, però, que d’altres canals privats vulguin ocupar aquest espai: d’això es tracta. S’ha de competir i s’ha d’atreure el públic amb bones propostes: la competència estimula tots i acaba revertint en la qualitat dels productes.
TV3 sorgeix en uns moments en què no hi havia hagut televisió ni premsa lliure en tot l’estat espanyol. La seva funció era i continua sent garantir la llibertat d’informació i uns programes de qualitat, però el context en què va sorgir no és el de l’actualitat. Per sort, els mitjans de comunicació privats en català poden ser viables econòmicament sense ajuts públics o amb ajuts reduïts, cosa que hauria de ser una bona notícia (pel contribuent i pel país). Com també hauria de ser una bona notícia que els mitjans privats poden donar una informació de qualitat, sense caure en la barroeria. Si la cosa és així: ¿qui tem pel servei públic si el servei públic està garantit també per la qualitat dels mitjans privats? Els drets fonamentals de la ciutadania —una informació lliure—, ¿pot ser està en perill? ¿Per què tants d’escarafalls, doncs? ¿Per què les retallades a d’altres àmbits ocupen uns minuts al telenotícies però les retallades a TV3 ocupen més d’un quart d’hora del telenotícies migdia? ¿És això informació de qualitat? ¿Han de parlar tant de si mateixos quan són ara ells els que pateixen els que patim tots? ¿Per què no haurien de patir retallades, quan sembla que la idea que els fonamenta com a mitjans no perilla sinó que més aviat està més forta que mai? Si es tanquen quiròfans: ¿per què no tancar platós on s’enregistren concursos sense solta ni volta?
El contribuent es queixa de què es rescati els bancs amb diners públics. ¿I que el Barça es nodreixi també amb diners de TV3, és a dir, amb diners dels contribuent, no escandalitza ningú? Crec que són més de vint milions d’euros a l’any —o més— el que paguen al FCB per poder mostrar Messi i els seus amigets feliços: ¿amb diner públic? ¿ens estem tornant bojos? ¿Amb diner públic s’està fomentant la morterada que arriben a cobrar els futbolistes, doncs? ¿Un canal monotemàtic d’esports —dedicat fonamentalment al FCB—: amb diner públic? No dubto que el Barça és, etc., etc., etc., però: ¿cal tot això, amb diner públic? ¿S’està defensant TV3, en això, o els interessos d’una minoria molt privilegiada (una minoria que inclou grandíssims professionals: com la directora del mitjà, la senyora Terribas)?
