Sovint l’escola funciona com el canari de la mina. Fenòmens incipients que acabaran marcant la vida social i política, solen manifestar-se prèviament a les aules. Són indicis d’allò que ja es comença a reflectir en mapes electorals i està transformant en profunditat la naturalesa dels sistemes polítics i ideològics. No és cap secret que el món està girant a la dreta. Que els comicis dels darrers temps estan capgirant, malgrat els esforços dels principals mitjans per amagar-ho, el panorama públic, els règims institucionals. No sabem què passarà el pròxim 23 de febrer a Alemanya, que podria ser gros. Tanmateix, tenim prou clar allò que ha anat succeint a Holanda, Itàlia, Àustria, Hongria, Dinamarca, Suècia, Eslovàquia, Romania i encara molt recentment, Estats Units. Com un castell de naips, l’ortodòxia europea, s’esfondra. França podria ser el següent. I a casa nostra, la publicació periòdica d’enquestes sembla indicar el mateix. Bufen temps reaccionaris. Als Parlaments, a l’àgora pública, a les aules…
Tradicionalment, l’estament docent s’havia caracteritzat per plantejaments progressistes. Amb una missió social definida: la formació de les noves generacions, normalment ha aplegat persones cívicament conscienciades, amb un punt de compromís social associat a valors com la igualtat, la llibertat de pensament, la meritocràcia, la cultura i la solidaritat. A partir de 1968, també amb una visió creixentment antiautoritària i al·lèrgica a les jerarquies. I, en el cas del nostre país, a partir de la Transició, caracteritzat per plantejaments pedagògics renovadors i experimentals i un grau important de compromís cívic, a banda de cert protagonisme en la creació d’estructures democràtiques i en la protesta social.
Les coses potser estan canviant. Es detecten algunes clivelles en l’hegemonia progressista de la professió. A banda que les noves generacions, entrenades sovint en la sobreprotecció familiar, l’individualisme materialista i el narcisisme de les xarxes socials ja fa temps que, en termes generals, semblen tenir posicionaments més autoritaris; la professió docent sembla estar girant vers plantejaments molt diferents dels dels seus predecessors. Es tracta d’un fenomen global que, probablement a causa de la persistència de certes tradicions polítiques i sindicals, a Catalunya té menys força. Tanmateix, el canari de la mina sembla anunciar una explosió de grisú.
Als Estats Units, segons un estudi demoscòpic de l’EdWeek Research Center –una publicació especialitzada en temes educatius– Trump representava les preferències de vot del 39% dels docents enfront del 50% de Harris. Aquestes xifres van sorprendre força en un sector tradicionalment demòcrata. En el mateix estudi es poden intuir alguns dels factors que explicarien aquest canvi de paradigma: la incomoditat que suscita un creixent clima de censura a les aules fruit de la descontrolada polarització política del país, encara que també d’una agressiva cultura de la cancel·lació. El suport a Trump, segons aquesta recerca, és més gran entre els docents més joves (49% entre els menors de quaranta anys, respecte del 35% que afirmaven apostar per Harris). Per contra, els resultats entre els docents boomers eren inversos (60% afirmaven votar per Harris, mentre que només un 31% per Trump). En comparació, entre els professors universitaris, el suport als demòcrates representa el 71%, cosa que fins a cert punt també explica l’hostilitat de la nova administració contra el món acadèmic.
França, un país més pròxim no només en termes geogràfics, sinó també socials, polítics i educatius, també apunta dades en aquesta mateixa direcció. La Fundació Jean Jaurès i les enquestes d’Ipsos registren també un increment notable de mestres i professors que comencen a apostar per Marine Lepen i l’espai de la ultradreta. Això vol dir que s’ha passat d’un 2-3% d’ensenyants que el 2007 havien votat pel Front Nacional al 17-18% que van apostar per aquest espai (sumat a Reconquête d’Eric Zemmour, un personatge molt més extremista) en les darreres eleccions legislatives de juny de 2024. De fet, els docents francesos tradicionalment han constituït un bastió de les esquerres, i ho continuen essent, encara que un menor grau. En aquests mateixos comicis, i d’acord amb un estudi de François Jarraud a Média Part, s’exposa que el 29% va votar per la dreta i extrema dreta, mentre que el 39% ho va fer per l’esquerra i l’extrema esquerra, una proporció inversa a la resta de la funció pública.
El sociòleg Luc Rouban, amb aquestes dades va mirar d’explicar el perquè d’aquesta tendència que està capgirant els posicionaments i les actituds polítiques d’un sector tan essencial, simbòlic i estratègic com el professorat, el qual malgrat la seva evident decadència, continua essent una institució i un pilar de la República Francesa. Rouban detecta una hostilitat creixent dels professionals respecte a les reiterades, inútils i alienants reformes educatives i una endèmica manca de recursos que fa que, literalment, els centres educatius caiguin a trossos. Tanmateix, també exposa que episodis com l’assassinat de Samuel Paty, professor de socials que, en una classe sobre llibertat d’expressió, va abordar la qüestió de les caricatures de Mahoma i va ser degollat a la sortida de l’institut, va desmoralitzar profundament el sector. No es tracta només de la sensació d’indefensió –l’assassinat va córrer a mans d’islamistes amb una àmplia participació i complicitat intel·lectual de famílies d’alumnes, com va mostrar el procés judicial–, sinó també de símbol de com les institucions republicanes han perdut el control de l’espai públic. Com la por s’ha ensenyorit de les aules, que esdevenen sovint un camp de batalla ideològic, en un context de creixent radicalització política i religiosa. Malauradament, les agressions contra docents, especialment a barris sensibles, s’han multiplicat. La laïcitat es qüestiona cada dia, especialment des d’un islamisme creixentment agressiu, cosa que implica autocensura, fins i tot a l’hora d’explicar qüestions “controvertides” com la teoria de l’evolució, el big bang o la història mundial. Això ha propiciat una clara pèrdua d’autoritat i autoestima, entremig d’una sensació d’abandonament, de menyspreu, i després de dècades de retallades, de creixent precarietat laboral (amb expansió de la temporalitat i degradació de condicions laborals) i de devaluació salarial, també de desclassament. En aquest sentit, Rouban també conclou que aquest professorat més jove, i també més proletaritzat, presenta un comportament electoral que l’acosta al típic perfil del votant de la ultradreta.
Continuant a França, el candidat de les legislatives de Reagrupament Nacional (antic FN) Jordan Bardella, es va presentar a les eleccions de l’any passat amb un programa educatiu que va resultar atractiu per a un sector professional que, només quinze anys enrere no s’hagués plantejat mai votar la ultradreta: incrementar salaris, restablir la disciplina, reduir la burocràcia, acabar amb el Collège Unique (una etapa equiparable a l’ESO) i avançar l’edat d’accés als itineraris professionalitzats dels alumnes amb menors capacitats. En altres termes, la proposta de revertir l’agenda progressista que es va aplicar a Europa a partir de la dècada de 1970.
A casa nostra no s’ha fet encara un estudi d’aquestes característiques. No ens consta cap aproximació sobre el que voten els mestres catalans, més enllà de les eleccions sindicals. Probablement, el suport a la ultradreta seria molt menor que el cas francès o nord-americà… de moment! Ara bé, en l’estudi sobre la professió docent publicat pel sindicat USTEC·STEs el passat octubre, les preocupacions de mestres i professors no són massa diferents de la dels francesos, i els processos de proletarització són similars. En les respostes obertes, es percep un sord ressentiment respecte dels experiments polítics amb l’educació i es constaten problemes de fons –com ara la indisciplina creixent, la pèrdua d’autonomia personal i pedagògica o la formació adoctrinadora dictada des de dalt– que representen una bomba de rellotgeria.
I per què és important tot plegat? Perquè no és només el canari de la mina. Els mestres i professors, malgrat tot, continuen esdevenint un col·lectiu estratègic. En termes generals arreu, especialment aquí on la manca de sortides laborals alternatives havia permès reclutar professionals amb amplis coneixements i aptituds personals, disposen d’un paper social i polític més important del que podríem pensar. És habitual, especialment en poblacions petites i mitjanes, que es dediquin a la política local, a l’associacionisme, intervenint als mitjans amb opinions que, malgrat la decadència professional, solen ser tingudes en compte i els col·loca en una situació de rellevància pública per sobre de la mitjana. La majoria de docents, per deformació professional disposen d’unes competències –domini de la comunicació, coneixement de la naturalesa humana, àmplies habilitats socials…– que els acaba reservant una capacitat d’influència superior al que podríem pensar. En altres paraules, sovint ocupen rengles estratègics de la cultura, l’associacionisme i la política. De fet, el mateix Tim Waltz, candidat a vicepresident, era mestre, com ho havia estat Lyndon Johnson, el president que va impulsar els drets civils als Estats Units de la dècada de 1960. Bona part dels primers governs socialistes de la Transició estaven conformats per professors d’institut. Els quadres dels partits polítics compten amb professionals de l’educació. Jordi Aragonès, professor d’institut, és l’actual ideòleg d’Aliança Catalana. Com explicàvem, l’hegemonia progressista del professorat presenta creixents i profundes clivelles. Si, com alguns indicis indiquen, es produeix aquest moviment tel·lúric vers el reaccionarisme –i que l’oportunisme polític d’alguns no trigarà a detectar–, serà difícil aturar-lo.
