La gala dels premis Gaudí ha estat una prova més del mal que fa al cap la TV. El glamur dels Oscars transmès urbi et orbi des de Hollywood, com si fos Roma, enlluerna els creadors espanyols que plagien la cerimònia fil per randa, en subdesenvolupat, canviant el nom d’Oscar pel de Goya, més patriòtic. L’encant déco de l’estatueta substituït pel romàntic semblant del pintor de Fuendetodos. Al seu cop, el fulgor goyesc enlluerna els catalans que el van imitar amb uns premis Gaudí, més a prop del modernisme dels oscars. També aquí el nom del geni empara un aquelarre casolà, com es pot veure pel posat col·lectiu de mig govern amb els seus millors drapets. El glamur hollywoodià-goyesca els ha menjat el cap. Per això semblen un episodi de The Walking Dead a la cerca d’un cervell.
Retornats a la gestió quotidiana, encara no l’han trobat. No és fàcil gestionar el dia a dia. Ho vam anunciar a l’inici del viatge parlamentari en solitari dels 33 argonautes d’Aragonès. Un govern amb un suport parlamentari del 24,4% pot fer política, sí. La dels altres. Res més.
No té cap pressupost aprovat, ni cap possibilitat de forçar l’aprovació als seus termes. El seu últim tret, amenaçar amb la retirada de suport al gobierno, no ha provocat cap efecte perquè no és creïble. S’afronta a una contestació al carrer de dos sectors laborals de gran importància, personal sanitari i educatiu i al món del taxi, que és un món a part, sobretot a Barcelona. Tot se’l capgira. Fins i tot els senglars i els cabirols semblen proliferar a més velocitat que els lladregots als carrers barcelonins.
El govern de la Generalitat no té cap existència real, cap capacitat de fer que les coses passen o deixen de passar. Però tampoc no té cap existència ideal, al mode platònic. La seva política de diàleg s’ha anat en orris quan Sánchez l’ha tancat la porta als morros a Madrid i Barcelona, donant per assolits els objectius de la taula. No és només que Aragonès hagi quedat plantat amb el ramell de l’acord de claredat a la mà que el seu parlament havia rebutjat, sinó que, a més, s’afronta a la tasca de defensar davant l’opinió catalana el seu pacte amb el gobierno cap a la desjudicialització.
Segons el primer, el pacte i la reforma del Codi Penal, permetrà complir la promesa electoral de portar el president Puigdemont davant la justícia espanyola. D’altra part, nombroses veus crítiques assenyalen que la reforma beneficia, en canvi, al senyor Junqueras i la senyora Rovira, exiliada en Suïssa, i la redefinició de la sedició com desordres greuges agreujats ataca la llibertat d’expressió i perjudica tothom al present, al passat i a l’esdevenidor.
És difícil defensar uns resultats tan nefastos com ineptes d’una negociació que es va presentar com l’assoliment de l’objectiu de la desjudicialització. En realitat, és impossible.
És indiferent si, al final, el gobierno aconsegueix o no el seu fi últim de l’extradició de Puigdemont; la mera hipòtesi que això pogués passar ja és un terrabastall a Catalunya.
Aquesta és la raó per la qual, malgrat el ferri monopoli republicà dels mitjans de comunicació, el desprestigi ha tenyit l’acció d’ERC cosa que es va agreujar amb la infausta cimera a Barcelona. Quan Junqueras es va afegir a la manifestació, pensant que la seva presència, com la del seu venerat mestre, calmaria les aigües, es va trobar xiulat i escridassat i va haver de marxar cames ajudeu-me, envoltat de fidels i “pinganillos”.
L’endemà tots els mitjans entrevistaven sobre la manifestació contra la cimera a l’únic que no hi havia participat. Al mateix temps, tots els mitjans s’omplien de saberuts que confirmaven com Twitter és una bombolla que no hi toca res i no cal fer-li cas.
Es pot tractar de justificar una política impopular pels mitjans convencionals i pintar la realitat com es vulgui, parlant de minories, quatre gats i majories silencioses. Al cap i a la fi, tothom sap -i l’escridassat Junqueras el primer- que l’escridassada representa l’opinió de la majoria de l’independentisme i que se l’ha guanyat tot sol comunicant al Twitter, territori lliure, que pensava assistir a la manifestació contra la cimera.
Ni el dia a dia ni el segle a segle; mentint no es pot gestionar res.
142 
21 
