L’última estampa que ens ve al cap, quan parlem del Canadà, és la d’una nació de genocides i racistes. Més aviat tot el contrari; un país de nord enllà, on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Una federació multicultural, on no només hi trobem la nació quebequesa, que ha votat en referèndum dos cops sobre la independència, sinó una societat on es respecten els drets dels indígenes més que a cap altre lloc i el melting pot i la seguretat ciutadana són a anys llum del crispat veí del sud, els Estats Units.
Però això s’ha acabat. En molt poc temps, un seguit de descobertes macabres han fet volar en mil bocins l’idil·li canadenc. Fa uns dies, el poble indígena dels Cowessess va trobar 751 enterraments secrets a un internat rural. La troballa s’hauria de sumar a la de 215 cossos a un altre internat, pel que sembla pertanyents també als nens indígenes confinats a la força en aquestes escoles catòliques. Els infants eren separats dels seus pares i portats a les institucions, on se’ls prohibia parlar l’idioma matern, se’ls sotmetia a tota mena d’abusos i càstigs, i vivien en condicions duríssimes pel fred i la gana.
Els experts calculen que uns 150.000 nens van ser sotmesos a aquesta pràctica, i un mínim de 6000 devien morir-hi, la majoria a causa d’una salut precària. Molts infants es van escapar i van desaparèixer. Unes 130 institucions d’aquesta mena van restar operatives al llarg del segle XX en territori canadenc, essent clausurades cap als anys noranta. L’any 2008, el govern canadenc va presentar disculpes oficialment per aquestes pràctiques; l’església catòlica encara no s’ha pronunciat.
Encara hi ha molts testimonis vius, sobretot de les darreres tongades, i fins i tot pares de nens que hi van ser tancats. Això pot ajudar a localitzar més tombes, atès que en l’actualitat, els sistemes de detecció són prou efectius per tal de comprovar les denúncies abans de començar a remoure terres. De fet, les darreres descobertes han estat fetes gràcies a radars de penetració subterrània. Les comunitats indígenes, sobretot, s’han organitzat per tal de localitzar tombes i restituir la dignitat als dissortats infants i les seves famílies. La sensibilitat social i el nivell de mobilització són molt més alts que fa unes dècades.
Les que avui són anomenades Primeres Nacions són un conglomerat de 634 comunitats reconegudes, que van des del que abans es coneixia com indis americans fins a esquimals (inuit). Tots plegats, representen una de les poblacions indígenes més nombroses del continent, amb uns 1’7 milions de persones, entorn a un 5% del Canadà. Si bé és cert que en el seu moment el genocidi i persecució no va arribar als nivells dels Estats Units o Austràlia, això no treu que no s’hagin comès abusos de tota mena. Les autoritats canadenques han jugat la carta de l’administració respectuosa, i han aconseguit transmetre una estampa civilitzada la qual, pel que veiem aquests dies, no acaba d’encaixar amb la realitat.
Aquests dies, les mostres de dol s’han anat repetint al llarg del país. El primer ministre Trudeau ha expressat la seva més profunda tristesa, i els ciutadans han acudit espontàniament als antics internats per dipositar-hi parells de sabates buides, en memòria de les víctimes. S’han passat resolucions i s’han dictat suspensions de la Diada nacional del Canadà. A mesura que s’anaven desenterrant els petits cossos, la pena i la indignació han anat creixent. És evident que el cas no està tancat, ni molt menys, i que continuaran apareixent més proves de semblant abominació. La compensació a les comunitats indígenes ja s’ha admès en diverses ocasions, i encara en veurem més. Els tècnics socials associen a la duresa dels internats molts dels mals que avui pateixen aquestes comunitats; alcoholisme, absentisme, malalties mentals, agressivitat…
Els dirigents de les nacions índies han qualificat els episodis com a crims contra la humanitat, i els internats forçosos han estat descrits com purs camps de concentració. Ja veurem quina acaba sent la magnitud d’aquesta pàgina fosca del passat, però és obvi que el Canadà ja no podrà donar lliçons a ningú sobre respecte cultural i drets humans. Primer haurà d’esporgar els propis pecats, i tot seguit afrontar els d’altri amb molta més modèstia. I el Papa Francesc haurà de començar a pensar com responen a un horror de tals dimensions en un dels indrets suposadament més civilitzats del planeta.
