“Somia tant com puguis somiar i qualsevol cosa serà possible”. Sembla un eslògan de bambes o roba esportiva, però va ser la frase que va utilitzar fa uns dies Michael Phelps per explicar la seva fita a Pequín: vuit ors i set rècords mundials. El nedador nord-americà confessava amb certa gràcia que la seva professora d’anglès sempre li deia que mai arribaria enlloc. Ara Phelps és ja el millor esportista en uns Jocs Olímpics de la història. A Gemma Mengual (Barcelona, 1977) li ha passat una cosa semblant. Algunes de les seves companyes de classe li deien “nedadora primeta”, no entenien que dediqués tantes hores a fer moviments estranys en una piscina, que renunciés a tantes coses per l’aigua. El diagnòstic d’aquelles joves ha estat igual de precís que el de la professora d’en Phelps perquè Mengual s’ha convertit en la millor esportista catalana de la història, en la segona estatal, després de la patinadora Sheila Herrero. Aquest dimecres, al “Cub d’aigua” de Pequín, ha aconseguit l’únic que li faltava: una medalla olímpica.
Mengual és la cara (re)coneguda de la natació sincronitzada, d’un esport que només té unes 600 llicències i que gràcies als èxits internacionals i a la seva vistositat s’ha fet amb un espai dins la selecta agenda mediàtica. Darrera de les figures que fan a l’aigua, darrera de la grua, la cua de peix o el cavaller hi ha com a mínim vuit hores diàries d’entrenament. Exercicis al gimnàs i a la piscina per tal de combinar resistència i coordinació, contundència i sensibilitat. Tot alhora. Una petita errada pot comportar perdre un podi. Tot ha de sortir perfecte. “Això no és vida”, reconeix Mengual, que fa uns mesos, quan se li va espatllar l’ordinador no va tenir temps de demanar-li consell a ningú ni comparar preus. El va comprar ràpid, com qui compra una bossa de patates. “No tinc temps…”, explicava.
El millor premi de la seva carrera li ha arribat aquest dimecres. Mengual, amb la tarragonina Andrea Fuentes, ha guanyat la medalla de plata en la prova de duo. L’exercici que han dut a terme era el més complicat de la competició, amb un inici molt fort, amb una figura que durava 30 segons. Una obra d’art expressiva, sòlida i amb una part final més agressiva. Mengual i Fuentes han aconseguit un total de 98’334 punts. Només les russes, Anastàsia Davydova i Anastàsia Ermakova, han estat millors (99’251). Divendres competiran per equips, on podrien repetir la segona posició final.
La creació, el fet de discórrer idees i transformar-les en realitat és una cosa que fascina Mengual, que confessa que si no fos esportista seria dissenyadora o publicista. De fet, ja ha dissenyat alguns banyadors i és la imatge de diverses marques. La nedadora catalana, que també ha fet de model, no té massa clar a què es dedicarà quan es retiri, possiblement després dels Mundials de Roma de l’any que ve. Parla de muntar un negoci, però no descarta ser entrenadora. El seu mal de cap és que li entusiasmen massa coses. Li passa el mateix amb els esports: li agraden pràcticament tots.
Amb 31 anys Mengual està vivint els seus millors moments com a professional. Ella i les seves companyes han fet créixer la natació sincronitzada d’una manera inesperada. “Abans anàvem als Jocs a no fer el ridícul i ara optem a medalla”, valorava fa quatre anys, poc abans de competir a Atenes. De la capital de Grècia Mengual va marxar-ne molt empipada després de ser quarta en duo i en equip. Deia que els jutges havien estat injustos, que els seus exercicis es mereixien més. Com tots els esports que depenen de la valoració de tercers, la sincro és una disciplina subjectiva i la tradició i els resultats anteriors són un criteri innegable, massa determinant. I fins Atenes la millor posició de la selecció espanyola en uns Jocs havia estat un vuitè lloc l’any 2000 a Sydney a la prova de duo amb la pròpia Mengual i la canària Paola Tirados.
Atenes va ser l’última gran decepció per a Mengual i les seves companyes. Ja s’havien guanyat el respecte dels jutges. Des d’aleshores l’evolució ha estat impagable: l’any passat Mengual aconseguia sis medalles als Mundials de Melbourne i fa uns mesos, al març, sumava quatre d’or a l’Europeu d’Eindhoven. Quan es retiri la catalana deixarà un espai difícilment irreemplaçable, més de trenta metalls. Probablement se sentirà rara sense passar-se tantes hores a l’aigua, “quasi la meva vida”. Trobarà a faltar la passió amb què (sobre)viu.
