-“Què hi aneu a fer, aquí dins?” –preguntaven els guàrdies de frontera. “Aquí no hi ha res d’interès”.
Vaig entrar a Gaza fa una pila d’anys, però aleshores ja es percebia clarament la sensació que allò era una gàbia. El seu interès principal radicava, precisament, en el fet que se suposava que no en tenia gens. Envoltada de reixats de filferro i murs de ciment, vigilada amb sistemes d’alta seguretat, no tenia res a veure amb la realitat de l’altra banda, un paisatge amable de conreus fèrtils i pobles pròspers. Dins la franja, molt poca feina i escasses oportunitats; un continu urbà amb el formigueig de més de dos milions de persones, encabides en un territori de 40 km de llarg i de 10 km d’ample. Llavors els habitants no en podien sortir sense els papers corresponents, i avui tampoc. La cosa no ha millorat amb els anys, més aviat s’ha degradat sense remei.
Semblava que aquella gàbia estava tancada i blindada, i que no podia amenaçar ni la seguretat ni la prosperitat d’Israel. Durant més de setanta anys, no ha rebentat, i s’ha estès la falsa impressió que Israel ho tenia sota control. Però qui entrava a Gaza palpava l’energia continguda, aquell viver on dominaven nens i joves aturats; qualsevol veia clarament que es tractava d’un barril de pólvora, i que algun dia havia de rebentar. Durant molt de temps les explosions eren domèstiques, i el món es desentenia tant com podia del que passava a l’interior del tancat. Periòdicament en sortien alguns míssils cap a les ciutats israelianes –la majoria interceptats abans de fer el blanc– i algun petard que assolia l’objectiu però que no destorbava, en el panorama general, el son dels líders israelians o mundials. Allò no importava.
Ara tot s’ha capgirat. Les accions sanguinàries i audaces de Hamàs han demostrat que Israel era vulnerable. I humiliable. Hi ha qui compara l’esclat dels darrers dies amb la guerra del Yom Kippur de 1973. Certament, Hamas ha actuat amb l’astúcia i la sorpresa de fa 50 anys. Però en aquell cas es tractava d’estats i d’exèrcits regulars, que un cop declaraven les hostilitats eren previsibles, i per fer-los front només calia desplegar una màquina militar més potent i enginyosa. Amb tal finalitat, Israel no ha deixat de millorar les seves armes i el seu espionatge, per tal d’evitar una repetició de la jugada. I també ha avançat molt en l’acció diplomàtica, fins al punt que a l’hora de la veritat només es manté l’Iran com a enemic declarat de l’estat jueu; amb la resta de països àrabs hi ha pau signada o processos de diàleg més o menys reconeguts.
Com és possible, es pregunten molts observadors, que el govern israelià no tingués ni la més remota idea del que farien, de forma massiva, els militants de Hamas? Com els pot haver enxampat tant per sorpresa l’acció? Doncs per la mateixa raó que l’atemptat contra les torres bessones de Nova York també va agafar els Estats Units a la inòpia. Aquestes guerres del segle XXI són diferents, el que ha succeït aquests dies no és pas una guerra convencional ni una guerra soterrada entre potències –per molt que darrere els actors hi hagi suports explícits de governs. Com en l’11-S, els perpetradors actuen fora de l’obediència dels estats, compten amb la ràbia dels joves militants, un discurs religiós messiànic i l’absència de por. Com s’ha comprovat en tantes accions suïcides, aquell que no té por de morir és molt difícil de detectar, traçar i desactivar. Ben pocs podien preveure que els milicians obririen 80 forats a la tanca, usarien llanxes i parapents volants per saltar a Israel i atacarien granges o fins i tot un festival de música -massacrant civils a tort i a dret. El que ha passat no té res a veure amb la guerra del Yom Kippur ni amb cap d’altra entre exèrcits regulars.
Però, a sobre, en els darrers anys, el món (inclòs l’estat d’Israel) ha fet tot el possible per ignorar el que passava dins de Gaza, i ha oblidat aquella gent isolada en tots els sentits. El que passava allà dins no interessava, més enllà de la profilaxi per evitar el desbordament de la cassola. Com deien els guàrdies de l’accés a la franja, allà no hi havia res d’interès, calia ignorar-ho del tot i esborrar-ho mentalment. Arribats a cert punt, fins i tot els moviments palestins històrics se’n van desentendre i van deixar el terreny lliure per als radicals islàmics de Hamas. I diguem-ho clar: Hamas no és tampoc un simple clon d’Al-Qaeda que ha brotat a Gaza. Es tracta d’un fenomen força més popular, arrelat a una multitud de gent engabiada, empobrida i furiosa. El radicalisme sorgit a Gaza és el producte desesperat –i condemnable, és clar- d’una autèntica olla de pressió.
La desesperació neix de les condicions de vida dels habitants de la franja, però també d’un segon ingredient de primer ordre: la falta de futur. La ràbia i la ferotgia de Hamas, en aquest sentit, comparteixen causa amb l’estupor i la impotència d’Israel, perquè ningú no hi veu cap sortida. Les fórmules extremes no són possibles; a aquestes altures, l’anihilació de Gaza és tan impensable com la seva absorció en un estat de dret –es digui Israel, Egipte o Estat palestí. El primer ministre israelià Netanyahu ha amenaçat que vol fer fora els palestins de Gaza, i potser aquestes paraules li donaran vots, però el mal és que els palestins no tenen on anar. L’única visió de futur imaginable és la persistència d’un enclavament bulliciós, sorollós, depauperat i enfurismat. El que tenim ara, però cada dia pitjor. El que tothom vol ignorar però que retornarà cada tant amb més virulència per recordar-nos que, ens agradi o no, l’infern sí que existeix.
