Just després d’acomiadar el Papa Lleó XIV, el president de la Generalitat, Salvador Illa, s’ha afanyat a agrair-li “la seva sensibilitat amb la realitat catalana”, una frase que destapa una contradicció flagrant amb la manera que va actuar els cossos i forces de seguretat desplegats en l’operatiu. La raó és que l’agenda del reencuentro del tàndem Illa-Sánchez s’ha entossudit a vendre el miratge que Catalunya ja està “pacificada” i que no queda ni rastre de conflicte polític, però la realitat dels fets és tossuda i demostra tot el contrari. El centenari de la mort d’Antoni Gaudí ha evidenciat que el conflicte polític continua intacte, fins al punt que la simple presència d’una estelada encara els incomoda, els descol·loca i els fa activar l’aparell repressiu. Aquesta feblesa del relat oficial ha quedat retratada a l’interior i exterior de la Sagrada Família durant la benedicció de la Torre de Jesús. L’operatiu policial a l’exterior i a l’interior de la basílica, on era exclusiu de la Policia Nacional espanyola, ha deixat dues imatges difícils de digerir en termes de llibertat d’expressió. Per una banda, impedir el pas a gent que duia estelada i, per l’altra, l’expulsió i posterior encapsulament de prop de 600 cantaires pel simple fet de dur estelades a les partitures.
Davant d’això, el delegat del govern espanyol, Carlos Prieto, s’ha afanyat a justificar la jugada des del protocol. Prieto ha dit que calia un “desenvolupament normal de l’acte perquè estava pactat amb el Vaticà” i que se’ls va “convidar” a sortir perquè havia acabat l’acte i, a més, ha negat “cap element identitari”. Bé, el programa també incloïa la participació dels cantaires en el cant final, conjuntament amb l’Escolania de Montserrat. En un exercici de cinisme absolut, el mateix delegat ha reblat que no hi va haver tensió i que, si n’hi va haver, “no va ser majoritària”. Rebaixar l’expulsió de 600 persones a una anècdota “no majoritària” és voler minimitzar qualsevol mostra de xoc amb la pacificació que pregonen des de fa anys. Però, aleshores, si era una anècdota, per què se’ls va expulsar? Es pot retenir manifestants i es podran fer fora 600 cantaires, però la realitat d’un poble no es pot desdibuixar.
En el fons, el que han fet és disfressar de protocol de seguretat un veto ideològic dins d’un temple que és universal. En definitiva, és una actuació repressiva que no fa més que evidenciar que el conflicte polític continua ben viu per molt que es vulgui tapar amb catifes vermelles. I la victòria moral ha estat rotunda: el mateix Papa ha acabat fent la benedicció de la nova torre en català, relegant a un segon pla l’intent de blindar l’acte contra la identitat pròpia del país. Malgrat tots els intents coordinats per espanyolitzar i castellanitzar l’esdeveniment, Catalunya s’ha tornat a exhibir davant del món tal com és: tossuda, digna i lligada a la seva llengua. Resulta gairebé irònic que Lleó XIV hagi demostrat tenir molta més sensibilitat per la llengua catalana que molts dels nostres propis governants actuals, els quals massa sovint la veuen com una nosa, un tràmit incòmode o una qüestió purament secundària.
