La gent passa pàgina durant les breus vacances de Setmana Santa, però després reprèn un llibre ple d’incerteses i que ni tan sols està acabat: s’escriu dia a dia. Per això, quan en una ràdio em pregunten aquest matí pels meus pronòstics per a la nova, immensament trepidant, era que s’obre després de la Setmana Santa, començo advertint que al país de l’imprevisible fer previsions és insensat. Però, apressat a fer-ho, i amb les dades que obren al meu poder, m’arrisco a fer un quíntuple vaticini:
Primer. Al País Basc, on les eleccions se celebren en tres setmanes, es donarà una coalició entre el PNB, que fins i tot pot tenir alguns vots menys –no gaires menys, en qualsevol cas– que Bildu, i el Partit Socialista d’Euskadi, que segurament ni pugi ni baixi gaire respecte dels últims comicis. Un pacte de govern entre socialistes i Bildu seria impensable, per les conseqüències que això tindria a la resta d’Espanya, on encara, contra tota lògica, però, en canvi, lògicament, continua pesant el fantasma d’ETA. Bildu quedaria com a líder de l’oposició poc vociferant, dedicat a enfortir la seva alternativa per al dia de demà. I també a demostrar com ha canviat el País Basc: ni un 20 % d’afanys independentistes queden en l’electorat, segons l’Euskobaròmetre, però la desafecció sociològica cap al que representa ‘Madrid’ s’incrementa, també segons els baròmetres d’opinió. I això es reflectirà, segons els sondejos, en el fet que ni 30 dels 75 escons del Parlament d’Euskadi estaran ocupats per representants de forces no nacionalistes.
Segon. En les eleccions catalanes pot passar de tot. No sé si ni tan sols Pere Aragonès, el president de la Generalitat actual, sap gaire bé avui dia en què pararà tot això, encara que lògicament no pugui manifestar els seus dubtes. En la meva aposta radiofònica m’atrevia a dir que la solució més raonable per al nou Govern seria un pacte entre el PSC de Salvador Illa –guanyador, segons les enquestes actuals, i atenció, que dic actuals– i ERC, deixant a l’oposició Junts +Puigdemont. Però els resultats de les urnes i les moltes circumstàncies imprevisibles que puguin sorgir farien saltar pels aires aquestes previsions, igual que la presa de posició final de formacions que mantenen actituds difícilment comprensibles (almenys per a mi), com la d’Ada Colau.
En qualsevol cas, la campanya de Puigdemont només acaba de començar, i és la més imprevisible de totes. No crec que l’expresident de la Generalitat s’atreveixi a fer passos en el buit, penetrant en territori català abans que se’n formalitzi l’amnistia, però em falten –a tots ens falten, en realitat– dades fefaents per sostenir aquesta afirmació. I d’aquí se’n derivaran múltiples conseqüències, incloent-hi el manteniment o no del suport de Junts al govern central de Pedro Sánchez. En aquest sentit, les eleccions catalanes són molt més, i això només ja no seria poc, que unes eleccions catalanes: el futur govern central es juga el 12 de maig.
Tercer. Les eleccions europees del juny estaran marcades per un ascens de la principal opció conservadora, el Partit Popular, i un descens de gairebé tots els altres, començant per PSOE i Sumar, que, cadascun pel seu costat, recolliran uns probables decebedors resultats. Les formacions de caràcter nacionalista no escalen posicions, igual que la ultradreta de Vox, que pot experimentar una severa reculada, d’acord amb la seva desconcertant trajectòria. Això fa que, en la confrontació bipartidista, mai del tot relegada, el PP pugui arribar a creure que, en aquesta espècie d’eleccions primàries, una victòria poc discutible li anticipi èxits en els comicis legislatius, que se celebrarien…quan?
Quart. Les eleccions generals, que posarien fi a aquesta tempestuosa Legislatura, dependran, en la convocatòria més ràpida o més tardana, tant del resultat de les eleccions catalanes i de l’efecte d’aquests resultats com dels indicis que donin les eleccions europees. I d’altres factors aliens a les urnes, és clar, com l’activitat dels jutges al voltant de la formalització d’una amnistia que permetés a Puigdemont instal·lar-se en la política catalana amb normalitat, ocupant una posició en la política segons el que indiquin les urnes, que ja he dit que poden ser molts factors diferents i distants. Però interrelacionats.
Ara com ara, escandalitzi o no els cercles polítics a Madrid, Puigdemont és l’únic que parla clar sobre les seves intencions de futur, i el que endevinem del que serà la seva campanya fins al 12 de maig sembla un camí encertat per als seus interessos: la notorietat més gran serà la seva. I els seus interessos no han de ser els de Pedro Sánchez, que cada dia que passa veu en l’expresident de la Generalitat un enigma, i potser un enemic, més evident.
Cinquè. La meva aposta personal és que Pedro Sánchez, si tot el que li pot sortir malament surt malament, amb els jutges, una part de l’opinió pública, almenys onze autonomies, el Senat i diverses institucions en contra, haurà de dissoldre les cambres abans de mitjans de 2025, i convocar noves eleccions que donin una mica de calma a la vida política nacional o que, almenys, porti desassossecs diferents. Això trencaria un ‘statu quo’ ja força deteriorat per l’esberlament del soci principal del govern central, Sumar, i també pel creixent distanciament respecte de Junts i del seu principal inspirador, Carles Puigdemont, que, per a la Moncloa, es va convertint més en un problema que en una solució.
Sense pressupost per a aquest any, amb les seves aliances debilitades i agitades, amb un patent desgast per la governació dels darrers sis anys, amb algunes institucions en franca rebel·lia, em sembla pràcticament impossible que el resilient Sánchez pugui aguantar la legislatura fins al seu final formal, el 2027. I aquesta és, ara com ara, la gran aposta per al nou temps que comença aquest mes d’abril i que es prolongarà fins… quan?
