La legislatura que ara s’acaba de manera abrupta va començar amb la fita que l’independentisme feia anys que esperava, un patrimoni únic i valuós que s’ha dilapidat en tres anys. Aquell 52% de vot sobiranista confirmava una majoria no només en escons, sinó també en vots. Es va fer servir per construir, a la força, un govern investit per les tres formacions independentistes amb representació al Parlament de Catalunya i format pels dos partits majoritaris. Aquell executiu de coalició va costar més de dos mesos de negociacions i després va durar menys d’un any i mig. Des d’aleshores, com més s’invocava la unitat estratègica –com ara després de la patacada electoral de les municipals– més gran es feia l’esquerda. Fins al punt que, en lloc de centrar els esforços a esprémer al màxim la crisi política que també viu Espanya, l’esgotament del règim del 78, la conjuntura que va deixar el 23-J, l’independentisme ha acabat generant una fase més aguda de la seva crisi endèmica.
Fa anys que es discuteix sobre el full de ruta de l’independentisme. Tants, que el concepte ja s’ha gastat i s’ha deixat de fer servir, entre altres coses perquè requeria una mínima entesa a la qual mai s’ha arribat després de l’esforç titànic que es va fer per al referèndum de l’1-O. I al final el que s’està aplicant gràcies als partits independentistes és el full de ruta del PSC. Salvador Illa és el més content amb les eleccions convocades per al 12 de maig. Mentre les diverses candidatures independentistes estaran fent campanya les unes contra les altres, amb un grau d’hostilitat que superarà el que ja s’ha vist fins ara, el candidat socialista accentuarà el seu to de polític d’ordre que no pretén fer creure que vol canviar res. Només li caldrà assenyalar els sobiranistes i subratllar que ni fan funcionar el que existeix ni trenquen res que no sigui aquell 52% que tant valor tenia.
