S’apropa l’aniversari de la mort de Franco i les enquestes reflecteixen el que els adolescents i joves opinen sobre la seva figura i sobre el que podria significar viure sota un règim com el seu en l’actualitat. Es critica que aquest segment de la població opina sobre Franco sense haver-lo conegut i també el fet que si ha d’escollir entre un sistema de llibertats i poder accedir a un habitatge, millorar el poder adquisitiu i tenir garantida la seva pensió en el futur, prefereixen el segon.
Però la crítica feta en aquests termes és absurda. Molts dels que arrufen el nas tampoc van viure la dictadura; des d’aquest punt de vista fora tan legítim pensar que la llibertat és prioritària (com diu Ayuso, per cert!) o que, com diu bona part de l’esquerra, no serveix per a res sense reals oportunitats econòmiques. Exactament el mateix que durant l’última etapa del franquisme, on uns plans de desenvolupament que ben fàcilment es podrien equiparar amb els soviètics, aquí, en canvi, van generar una classe mitjana poc després preparada per dur a terme la transició a la democràcia. Quina fora la diferència entre comunisme i franquisme? Que el primer va generar misèria fins al final. El règim franquista, obligat pel context internacional, no cal dir-ho, va abandonar l’autarquia de la primera etapa per entrar a poc a poc a l’economia de mercat. A la Xina, que ens agrada tant que el Govern hi ha enviat el Reis per estrènyer relacions, està fent el mateix.
Quan sentim un jove de vint anys afirmar “això amb Franco no passava” sabem que ni el que ho diu ni el que ho critica no tenen edat com per haver-ho viscut. No ha estat en general objecte d’estudi rigorós a l’escola, sempre enfrontat el tema des de la perspectiva emocional en què som instal·lats des de la revifada del Capità Lozano, l’avi del president Zapatero. En el fons moltes de les mesures que ara es promouen en matèria d’habitatge semblen copiades de Franco, que va crear, cal no oblidar-ho, el famós Patronat de l’Habitatge, amb el qual molts dels que aleshores necessitaven trobar on viure accedien a preus de compra irrisoris i rendes de lloguer limitades. Evidentment, no havien arribat, ni s’hauria permès, els fons voltor. Si aleshores les mesures van tenir més èxit, una anàlisi superficial de la situació porta a dir que els preus ara desorbitats aleshores no hi eren. I en el resultat, és cert.
L’elecció dels joves entre llibertat política i benestar social no és més que la manifestació jovenívola i reflexiva del que en general fa la política de les democràcies lliberals: prometre que ens farà la vida més fàcil, que tindrem habitatge per tothom i a preu assequible, que els ous tornen a tenir un preu raonable, que no ens tornaran a mentir sobre la real inflació que patim i que estreny cada cop més el nostre nivell de vida. L’etern dilema entre llibertat i seguretat es decanta per la segona com en tants altres moments, i hem de deixar de dir imbècils a qui, joves i no tant, no entenen res i han decidit atendre altres cants de sirena.
