Del 1936 fins als anys cinquanta, l’Espanya franquista va tenir en marxa uns tres-cents camps de concentració, pels quals van passar unes set-centes mil víctimes. Hi ha estudis que apugen la xifra fins a un milió i encara hi podríem sumar les presons. Tortures, treballs forçats, assassinats, violència i humiliacions de tota mena, malalties, fam… Aquest era el sistema habitual per castigar, terroritzar, doblegar, reeducar milers i milers de rojos perdedors de la guerra civil.
Eren camps tan bèsties, tan salvatges, tan inhumans i mecanitzats com els dels nazis a Alemanya? No. La idea del franquisme era la mateixa que la del nazisme, arrasar brutalment unes quantes generacions, destruir milers d’enemics, reals o imaginaris, i en el millor dels casos escarmentar-los per sempre. Però el nivell de bestialitat era, a grans trets, una mica menor que el nazi. En qualsevol cas, la política d’extermini espanyola era exactament la mateixa que l’alemanya, amb “diferències tècniques”, com revelen totes les xifres sobre la repressió de la interminable postguerra, els afusellaments als vorals de les carreteres o a les parets dels cementiris, les desaparicions i tota mena d’atrocitats.
Tota aquesta etapa de la nostra història, que òbviament també hauria d’incloure tots els crims i les animalades republicanes, s’ha tancat en fals. Mai no s’ha fet una mena de procés oficial de la veritat, tot i que hi ha hagut infinitat d’iniciatives parcials, amb la millor de les intencions, però sense prou força ni profunditat.
Això, quan Europa acaba de celebrar el final de la II Guerra Mundial al continent o l’alliberació dels camps de concentració, deixa Espanya al marge dels actes simbòlics. Normal: pertanyia al bàndol de Hitler, de Mussolini, dels militaristes japonesos, del feixisme. És a dir, el bàndol perdedor, l’eix del mal. El bàndol espanyol és el de la División Azul i el braç alçat, la salutació feixista.
Però el rei espanyol, hereu polític directe d’una monarquia creada per Franco, ha trobat una porta per la qual s’ha colat en commemoracions oficials que no li toquen i que ofenen profundament les víctimes. La seva visita a Mauthausen és una ofensa, amb la de camps de concentració que hauria pogut visitar a Espanya (tot i que molts han estat sistemàticament esborrats), amb la de cerimònies simbòliques que hauria pogut celebrar a tantes fosses, carreteres i descampats. I, a sobre, amb un ministre de l’actual govern espanyol demanant perdó, patèticament, per si hi faltava alguna cosa.
Obrir la porta de Mauthausen a Franco és fort, molt fort. Els ossos i les cendres de milers de víctimes s’hauran remogut a base de bé allà on sigui que reposen després de passar per l’infern.
A Europa, vuitanta anys després de la derrota del nazisme, encara hi ha una línia vermella que separa el nazisme i el feixisme. O estaves amb ells o els combaties o et massacraven, però no era ni és possible tenir un peu a cada banda.
Justament això és el que ha intentat el rei castellà, fer el paperot per aparentar que també representa els 7.500 republicans morts a Mauthausen, quan per voluntat pròpia, per absència de gestos i de virtuts, a qui en realitat representa és al règim que els va empènyer fins a aquest i altres camps de concentració i extermini, còmplice fins al final del nazisme i únic règim feixista no derrotat.
No ha fet mai res seriós per condemnar i separar-se del règim de Franco. Mai. En això no està sol: hi ha una potent pulsió franquista a la política i la societat espanyola, no només la part dels guanyadors de la guerra, que com a molt ha estat interessada a dissimular, minimitzar i oblidar, a silenciar les víctimes i les barbaritats, quan no a justificar-les amb més o menys trampes i habilitat dialèctica. La imatge de Felipe VI a Mauthausen és un èxit d’aquesta estratègia emblanquinadora, si aconsegueix que la majoria es cregui que el seu era un homenatge sincer i just i presentar-se com el rei dels republicans exterminats per Hitler per encàrrec de Franco.
El problema, però, és que al regne espanyol també hi ha una línia vermella, sovint discreta, que apareix en moments decisius: la que encara ara separa l’esperit republicà (amb tots els seus defectes i errors inclosos) i l’esperit franquista, dels guanyadors o dels que van ser contaminats durant la llarguíssima repressió i reeducació.
El gen franquista està ben viu, com veiem cada vegada que es fa alguna coseta emprenyadora, com treure el dictador de la seva tomba d’honor o commemorar els cinquanta anys de la seva mort (al llit, per cert). En canvi, el gen republicà està sota mínims. No s’entendria, si no, la docilitat, el piloteig, la indiferència o fins i tot la indecència amb la qual s’ha tractat aquesta visita a Mauthausen, com si traspassar la línia vermella no fos també trepitjar la dignitat de les víctimes republicanes d’aquelles monstruoses trituradores de vides que van ser el nazisme, el franquisme i el feixisme.
