Abril de 2022 és un mes transcendent. Entremig de les incerteses de la (teòrica) fi de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, el retorn de la inflació i els negres núvols que presagien tempestes econòmiques, hi ha la data de les presidencials franceses. Per als no avesats al sistema polític del país veí (i els nostres conciutadans rossellonesos) França té un sistema polític ben diferent del nostre, en què cada cinc anys, i per sufragi universal, es tria una mena de monarca republicà. Dic monarca, perquè el francès és un sistema fortament presidencialista, en què l’inquilí de l’Elisi té una gran capacitat d’iniciativa política i acaba tenint un pes molt gran en la presa de decisions. Els mateixos francesos ironitzen explicant que aquesta figura presidencial demostra com de penedits estan d’haver guillotinat la seva monarquia.
Les eleccions són a doble volta, el 10 i el 24 d’aquest mes. Es diu que el primer dia es vota amb el cor (amb un bon grapat de candidats i opcions polítiques) mentre que la segona volta, on queden els dos finalistes, voten amb el cap. El sistema, pensat per generar estabilitat i poques aventures, propiciant una mena de turnisme entre esquerres moderades i dretes assenyades (en bona mesura, inspirat per De Gaulle), va començar a donar ensurts el 2002, quan Jean-Marie Lepen va passar a la segona volta, en contra del benintencionat candidat socialista (i impulsor de la jornada de 35 hores) Lionel Jospin.
La degradació política francesa ha propiciat uns processos electorals amb un punt d’angoixa, per la por a què la ultradreta –tradicionalment racista i patriotera– acabi fent-se amb la presidència. Les darreres, les de 2017, la filla de Jean-Marie, Marine Lepen, va passar a la segona volta, on va obtenir un 33,9% (mai la ultradreta n’havia obtingut tant de suport). Enguany, les seves possibilitats encara són més fermes. De fet, hi ha algunes enquestes que assenyalen una hipotètica victòria de Rassemblement National (una nova denominació per al Front National de tota la vida per tractar de fer la formació més presentable). És més, algunes enquestes de finals de l’any passat, havien assenyalat la possibilitat que al tall definitiu passarien Marine Lepen i Éric Zémmour, un periodista i tertulià de plantejament més radicalment ultradretans que l’actual líder del RN.
La degradació política francesa no deixa de ser un reflex de la degradació social, i fins i tot ideològica d’una França que es veu a si mateixa en una decadència imparable. L’èxit de la ultradreta, i especialment a partir del talent ideològic i comunicatiu d’Éric Zemmour, té molt a veure amb molts factors, que en certa mesura, podrien tenir rèpliques a Europa Occidental. La protesta dels armilles grogues, que aquí es va interpretar com a un fort moviment igualitarista, era, en bona mesura, una protesta més o menys espontània per l’abandó des de les elits polítiques econòmiques i culturals, de les classes mitjanes blanques i del bandejament de la França de províncies (la França buidada?). Un moviment de fons que expressava un profund ressentiment incontrolable.
En segon lloc, i especialment després de traumes profunds com la batalla pel laïcisme (la qüestió del vel islàmic), els atemptats de Charlie Hebdo i la sala Bataclan, l’assassinat del professor Samuel Paty, han propiciat unes tensions internes profundes dins la pròpia societat, molt reflectides en el debat sobre la pròpia identitat. De fet, Zemmour, un hàbil polemista, ha posat damunt la taula la polèmica sobre Le grand remplacement, una teoria conspiratòria, introduïda per l’escriptor Renaud Camus el 2010, segons la qual, els francesos blancs, europeus i de tradició cristiana serien substituïts en poques dècades pels descendents (teòricament inassimilables) d’origen africà i majoritàriament musulmans. I aquesta és una idea que fins i tot novel·listes tan reconeguts com Michel Houellebecq han incorporat en els seus llibres com Submissió (2015) on precisament planteja una hipotètica ficció en què aquesta transformació en un país islàmic arrenca precisament amb unes presidencials franceses… de 2022.
Evidentment, teories conspiratòries com aquestes, que fins i tot incomoden al seu mateix autor, són d’una fragilitat evident. Tanmateix, denota fins a quin punt, a França, un país que, mal que pesi, ha liderat intel·lectualment el continent durant els darrers segles, les esquerres han perdut el relat, la capacitat d’innovar, i diria que, fins i tot els papers. En un país que ho intel·lectualitza tot, fins i tot un politòleg brillant com Phillipe Corcuff, acaba de publicar un extens volum sota el títol La Grande Confusion. Comment l’extrême droite gagne la bataille des idées, on exposa, precisament, la decadència ideològica de les esquerres. L’autor, un reputat politòleg, considera que, després de la ressaca post maig de 1968, i de l’esterilitat filosòfica del postmodernisme, les esquerres han quedat totalment superades per una ultradreta que ha sabut burxar en les contradiccions de l’adversari, i que estan guanyant la batalla del relat.
Corcuff té raó. Les esquerres estan discutint ara mateix sobre el sexe dels àngels (o el seu gènere, o sobre la seva condició trans) i s’està convertint en una perillosa addicta de la cultura nord-americana de la cancel·lació. Quan es parla de temes incòmodes o contraris als seus postulats: campanya per “cancel·lar” del verb to cancel, boicotejar, sabotejar, rebentar els actes o la presència de teòrics contraris als seus postulats, enviar a l’ostracisme a qui gosa qüestionar els seus dogmes. Ha passat, sense anar més lluny, a la J. K. Rowling, l’autora de Harry Potter per un tuit polèmic sobre el gènere.
De fet, en una esquerra sense idees, sobren els dogmes o s’abusa de l’emocionalitat. Mentrestant, bona part de la ultradreta llegeix Heiddeger, recuperen Kant o li donen la volta a Marx. De fet, la dreta francesa té una llarga trajectòria de filòsofs conservadors com Jacques Maritain o Alexander Kojève. I, mentre que la ultradreta, amb Steve Bannon o sense, s’apunta a classes de filosofia, els intel·lectuals d’esquerra semblen viure en una “Grande Confusion.” I els candidats de les esquerres, des d’Anne Hidalgo a Jean-Luc Melenchon en són un exemple de desorientació profunda.
En altres paraules, la ultradreta, a França i arreu, està guanyant la batalla de les idees, per incompareixença de l’adversari. I recordem que els grans canvis socials i polítics vénen precedits precisament per aquesta guerra ideològica. La pròpia Revolució Francesa, que va canviar occident de dalt a baix n’és un exemple. La guillotina que va tallar el cap a Lluís XVI i a Maria Antonieta, va començar per dessacralitzar la idea de la monarquia. La idea dels drets humans, va començar per una Il·lustració que va plantejar ideològicament la igualtat. Faríem bé de mirar a França que, malgrat que emprenyada i decadent, continua exercint un lideratge en la psicologia col·lectiva dels europeus. I aquest abril podria arribar a ser tràgic.
1 
3 
