Una vegada més, aquest diumenge ha quedat clar que l’anticatalanisme és el principal motor de mobilització de la dreta nacionalista espanyola. De fet, no és cap sorpresa. La novetat més vistosa és que, en aquesta ocasió, l’agitació anticatalana ha comptat amb el suport -públic i sobreactuat- de personalitats molt destacades de la història del PSOE, com són Felipe González i Alfonso Guerra, a més del baró de guàrdia, encarnat actualment en Emiliano García-Page, successor de José Bono al capdavant de la comunitat autònoma de Castella-La Manxa. L’Espanya de sempre entesa com sempre. El mar de banderes bicolors i l’agressivitat del castellanisme supremacista, del militarisme dels Tercios i la Legió i de la represa imperial de Falange.
El problema -per a ells- és que tot això s’ha de combinar discretament amb el turbocapitalisme madrileny, ultraliberal en la forma, però depredador ferotge de les Castelles que l’envolten. Un grapat de províncies que, mentre perden el temps cridant consignes contra els catalans, es van despoblant de joves que no tenen més remei que deixar els seus pobles i ciutats per engroixir les xifres del Madrid ayusista. Són les bases fanatitzades que prefereixen “Pusdemón a prisión” abans que una mínima descentralització que els proporcionés l’oxigen que necessiten per no morir escanyats. Banzai!, doncs. O, traduït al castellà, “soy el novio de la muerte!”.
Per això aquests dies cremaran en una foguera política el líder que no ho acaba de ser perquè és un gallec que intenta passar per castellà, però que li falta el punt de menyspreu imperial del tàndem Aznar-Ayuso. Florentino s’amaga rere Don Pelayo mentre Madrid s’empassa Espanya.
