L’independentisme català té una llarga tradició d’escissions. Tots els moviments polítics que volen capgirar el sistema d’una manera o altra, per la seva naturalesa, tendeixen a qüestionar-ho tot, i aquesta pulsió els acaba devorant. Però a Catalunya s’està arribant a un extrem en què ja s’ha de parlar de fissió nuclear. Com en aquest procés utilitzat per produir la controvertida energia nuclear, cada moviment que es produeix divideix un nucli en dos de més petits i la rancúnia que s’allibera pot repetir l’operació en altres nuclis. Així fins a l’infinit.
Està passant ara mateix al voltant de l’ANC. Mentre l’actual direcció malda per tirar endavant la llista cívica –que ja fraccionarà l’espai electoral–, dos bàndols d’exdirigents s’enfronten, un a favor de la proposta de Dolors Feliu i Uriel Bertran i l’altre, en contra. Una guerra interna en l’entorn d’un dels flancs de l’independentisme civil, que ja partia de la ruptura de facto amb l’altra gran organització de l’ecosistema, Òmnium Cultural.
Mentrestant, els partits, que se suposa que són els causants de la decepció que els impulsors de la llista cívica volen solucionar, continuen aliens a tot aquest moviment, immersos a competir entre ells en una lluita a mort per l’hegemonia d’un espai electoral independentista que cada dia és més prim. Junts considera que li ha guanyat la partida a ERC en el control del relat sobre la posició que s’ha de mantenir a Madrid. Però els republicans estan convençuts que aquest suflé baixarà –ajudat per les lluites intestines visibles i interminables al partit de Carles Puigdemont–, i ja es preparen per a la gran batalla de les eleccions de l’any que ve. Esperen guanyar-la exhibint l’experiència de Pere Aragonès en la gestió de la Generalitat post 1-O, una carta que pensen que cap candidat juntaire podria jugar, i menys que ningú el seu màxim líder, si tornés amnistiat, després de sis anys d’exili sense contacte amb la institució.
La qüestió aquí no és qui té la raó, si és que la té algú. L’independentisme s’ha llançat a dividir el seu propi espai polític amb l’argument que l’unitarisme és il·lús i inútil i que l’única solució és que guanyi un i els altres callin o, si pot ser, desapareguin. Sense tenir en compte que aquest objectiu sembla encara més difícil que la mateixa independència i que l’única vegada que el moviment ha aconseguit alguna cosa ha sigut forçant la unitat.
