Després de matar el minotaure, Teseu va aconseguir sortir del laberint gràcies a la troca de fil que li havia donat Ariadna, la filla del rei Minos. La seu de l’ONU a Ginebra es troba en un palau que ha heretat de la Lliga de les Nacions i porta el nom de Palau d’Ariadna. La coincidència de noms és una casualitat feliç que permet comparar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb el fil amb què va sortir indemne l’heroi grec. El tribunal ha mostrat el camí per sortir de l’aparent dèdal espanyol on un minotaure judicial intenta devorar un conjunt de ciutadans tan objectivament determinats com els catorze joves atenesos que calia enviar com a víctimes cada set anys a Creta.
El punt decisiu, el començament del fil, és el criteri del TJUE que una ordre de detenció europea no només es pot denegar si hi ha falla sistèmica de l’estat de dret sinó també quan hi ha sospita de tractament injust contra un grup objectivament determinat persones, encara que no es doni aquella falla. És veritat que els drets humans són drets individuals, però el que fa que un individu sigui un individu és la seva pertinença subjectiva a una comunitat. Si és maltractada, també ho serà l’individu.
En certa manera, és una sentència diplomàtica, un guant de vellut en un puny de ferro. El tribunal no diu que a Espanya hi hagi aquesta falla sistèmica, però la veritat és que si en un estat de dret hi ha un tractament injust d’una minoria nacional o de qualsevol altre tipus, ètnic, cultural, religiós, l’assumpte és tan greu que hi hauria de considerar-se falla sistèmica. No és una cosa nova, sinó que, al llarg de la història, s’ha donat repetidament en multitud d’ocasions; tantes que sol passar desapercebuda. Els casos dels afroamericans als EUA o dels jueus a Europa ofereixen prou exemples de minories objectives maltractades al si d’Estats que presumien de ser Estats de dret.
No només és una falla del sistema judicial, sinó del sistema polític democràtic en conjunt. Com mostra l’anomenada teoria positiva de la democràcia quan adverteix que en res es posa d’acord una majoria amb més facilitat, per moltes que siguin les seves divisions internes, que en fer pagar el compte a una minoria concreta.
És el que Tocqueville i Stuart Mill anomenaven “la tirania de la majoria”, l’última manifestació del qual es troba en l’exigència espanyola que, per decidir el futur de Catalunya i els catalans s’hagin de pronunciar tots els espanyols. És difícil trobar un exemple més clar d’infracció dels drets de les minories, el dret a pronunciar-se sobre el propi futur, que els tribunals espanyols neguen al grup objectivament concret dels catalans, o sigui a la minoria nacional catalana. En reconèixer aquest dret, el TJUE tendeix el fil d’Ariadna per sortir de l’atzucac de la injustícia espanyola i ho fa afegint l’últim tram al fil salvador, en obrir la possibilitat que tot el procés-farsa de l’1 d’octubre sigui anul·lat per incompetència del tribunal sentenciador, el Tribunal Suprem, cosa que encara està pendent a la justícia europea.
El punt en qüestió és si, en les circumstàncies del procés-farsa de l’1 d’octubre, es pot considerar tribunal previst per la llei el Tribunal Suprem tenint en compte el minvament que suposa per als encausats la instància única a què s’han vist sotmesos, sense possibilitat de cassació dins de l’ordenament jurídic nacional. És un tema vell que s’ha plantejat de vegades al Comitè de Drets Humans de l’ONU per ser una de les circumstàncies perverses dels aforaments. Pensats per protegir els afectats, acaben sent-los perjudicials, perquè els priva del dret a la doble instància, essencial en el dret penal.
I, com que aquest és el cas dels independentistes catalans i, com que el paràgraf 100 de la sentència diu que no es pot considerar tribunal previst per la llei aquell que no reconeix el dret a la doble instància, el fil d’Ariadna ens porta a la sortida del laberint, que no és cap altra que la possibilitat que el Tribunal Europeu de Drets Humans anul·li tot el procés-farsa de l’1 d’octubre.
I, si això passa, de l’Estat de dret a Espanya no en quedarà ni la cendra.
20
3
