Les societats madures demanen als seus dirigents, i no tan sols polítics, una justa combinació de fermesa i eficàcia. Després demanen i tenen dret a demanar moltes més coses, però sota el paraigua essencial d’aquestes dues. Fermesa en les conviccions i els objectius. Eficàcia a l’hora d’avançar cap a aquests objectius proclamats. Certament, és difícil que hi hagi eficàcia –de cara als objectius proclamats- si no hi ha fermesa. Però també és cert que de vegades pot haver-hi fermesa, molta fermesa, sense que això es tradueixi en eficàcia. Com en una partida al set i mig, en uns moments en els quals hi ha acords que semblen possibles, però molt difícils, crec que tant els dirigents catalans com els espanyols haurien d’intentar trobar la combinació justa entre les dues demandes, de manera que puguin ser tan eficaços com sigui possible sense renunciar a la fermesa, i tan ferms com sigui possible sense renunciar a l’eficàcia.
De vegades, en el món de l’independentisme català sembla que es consideri que només cotitza políticament –i electoralment- la fermesa. I que l’eficàcia és del tot indiferent. Crec que l’opinió pública i l’electorat independentista han castigat clarament la manca de fermesa, però han castigat també la manca d’eficàcia. Si l’opinió pública, en aquesta hora de pacte, considera que per aconseguir eficaçment objectius menors s’ha estovat la fermesa necessària en les conviccions, castigarà els pactes. Però si la mateixa opinió pública té la sensació que es desaprofiten per un excés d’inflexibilitat oportunitats per aconseguir eficaçment objectius rellevants i significatius que acosten als propis principis, també hi haurà un càstig si no s’arriba als pactes que ho farien possible. No crec que la cursa entre sectors de l’independentisme –que van més enllà dels partits- sigui per veure només qui és més ferm en les conviccions. Crec que la cursa hauria de ser per veure qui és més eficaç sense aigualir aquestes conviccions. Sabent que un pacte mai garanteix la plenitud dels propis objectius, però sabent també que pactar no significa renunciar a aquests objectius per tota l’eternitat.
A l’altra banda de la taula, Pedro Sánchez podria haver tingut la temptació en algun moment de tancar la porta als pactes amb l’independentisme per tal de poder-se presentar a les pròximes eleccions com algú de conviccions tan fermes i profundes que ha renunciat a poder ser president del govern per tal de no cedit al que hauria anomenat el xantatge independentista. Crec que aquesta temptació hauria estat per a ell un risc inassumible: Pedro Sánchez es juga la seva carrera personal i el seu futur en ser investit president del govern espanyol. Si no ho és, el seu futur és fora del poder i segurament passant més temps als tribunals que no pas fent conferències en l’àmbit internacional. Per tant, el risc de la repetició electoral és massa gran per a ell. Però si mai li havia passat pel cap plantar-se en la imatge de la fermesa, ara ja ha fet tard. Perquè arribant fins aquí ja ha demostrat on situava la seva fermesa. Ja s’ha presentat davant de l’opinió pública espanyola com algú procliu i favorable al pacte. Si sent favorable al pacte no l’aconsegueix, suspendrà en les dues assignatures, davant de l’opinió pública espanyola, la de la fermesa i la de l’eficàcia. Si ja ha dit que estava disposat a donar set, ningú no entendria que es plantés per no donar set i mig.
Fermesa i eficàcia. En nom d’aquestes dues demandes, els dirigents polítics –ara sí- han de dissenyar la seva estratègia. Una estratègia unilateral, tancada a qualsevol pacte, és ferma i pot ser eficaç si tens la força necessària per imposar-la. En relacions internacionals, la paraula força vol dir el que vol dir, i és inequívoc. També pots ser ferm i eficaç alhora si hi ha un àrbitre que intervé en el partit i et dona la raó, si la tens, i amb la raó la victòria. Però aquest àrbitre no existeix, en les relacions entre Catalunya i Espanya. I si hi fos, no és gens clar que fos un àrbitre imparcial i no favorable a la lògica de mantenir l’statu quo. Llavors, si no hi ha prou força per imposar la pròpia solució ni hi ha un àrbitre planetari que la imposi si la consira raonable, l’única via per arribar als propis objectius és la dels pactes. Perquè pots no tenir prou força imposar els teus objectius al complet, però prou força per aconseguir avenços significatius a través dels pactes, aprofitant les conjuntures favorables. Ja deia Gaziel que Catalunya no ha sigut prou forta per separar-se d’Espanya, però Espanya no ha sigut prou forta per esborrar Catalunya. I mira que ho ha provat.
Una última consideració. La barreja justa de fermesa i eficàcia es pot demanar als dirigents públics que tenen vocació de govern, que aspiren a una acció transformadora. En l’antic testament es distingeix entre els jutges d’Israel, que prenien les decisions i exercien el lideratge, Moisès el primer, i els profetes d’Israel, que no necessàriament endevinaven el futur, però que amonestaven als reis, els jutges i els poble en nom de la fermesa en les conviccions. Totes dues són figures positives a la Bíblia. Però no iguals. I les persones, els partits i els aspirants al lideratge moral d’una societat han de triar entre els dos models. Es pot ser la veu de la fermesa, sense cap preocupació per l’eficàcia, i proclamar en veu altra els principis. O es pot ser la força activa que pretén canviar les coses en una combinació justa entre fermesa i eficàcia, modulada en funció de les conjuntures. Els líders polítics, els partits de govern, són aquells que no renuncien a cap de les dues coses. Ni a la fermesa ni a l’eficàcia. I si pacten, per fer bons pactes, tenen presents les dues coses.
