Hi ha aquella dita, tan tòpica i gastada: quan el savi assenyala la lluna amb el dit, el neci (o el ruc) es queda mirant el dit. No hi ha cap dita, que jo sàpiga, sobre què passa quan ens quedem mirant el melic, cosa més freqüent del que sembla. Però en aquest cas el resultat no és molt diferent: perdem de vista el món i romanem obsessionats, tancats dintre del límit del nostre melic.
Això passa sovint quan estem enmig d’una gran lluita: deixem de veure el conjunt del camp de batalla i ens limitem a algun detall menor que ens impedeix veure les grans jugades possibles, el dibuix de l’autèntica estratègia. Veiem massa dits, massa melics, i som incapaços de veure la lluna.
A Catalunya som grans especialistes en la matèria, tot i que no pas els únics: tothom té un melic i tot melic hipertrofiat, obsessiu, pot portar a la perdició. És el que ens està passant: un batibull, un xoc de melics ansiosos d’esdevenir el melic més gran del país o del món, mentre a fora passen coses que podrien canviar la situació si fóssim capaços d’alçar els ulls i mirar una mica més enllà.
Per exemple, el rei. Justament després del llarguíssim adéu de la reina Elisabet II, ple de lliçons per a esperits atents a les subtileses del poder, del protocol, de la representació.
És evident que Felip VI és a anys llum de la gran reina difunta i molt a prop del nou rei Carles III. Si ets monàrquic, el que has de fer és el que fan els monàrquics: dissimular i cantar les lloances dels nous reis. Tots dos, “preparaos” que fa goig de veure. Dues grans monarquies que van de cara al desguàs de la història, per poc que s’hi esforcin els titulars, tan preparats, tan excel·lents, que no paren de ficar la pota ni de descalçar els fonaments mítics de la reialesa.
En una Europa on només queden una desena de monarquies, inclosos casos exòtics com Mònaco, Luxemburg, Liechstenstein, Andorra o el Vaticà. En un món on només hi ha una quarentena de monarquies, la majoria de tercer nivell, no estaria de més fixar-se en el paper que fa una monarquia de tercera com l’espanyola i en les seves perspectives de futur. Més encara després d’un rei de primera, Joan Carles I. Faldiller, sí, amant dels diners, també, incorregible, tot el que es vulgui, però amb una immensa capacitat per actuar com a clau de volta del sistema espanyol: intuitiu, simpàtic, barrut, sens dubte, però també brillant i capaç de mantenir el misteri, la gràcia divina, la cara dura, d’una monarquia filla de Franco que es va saber fer perdonar el seu pecat original durant molts anys.
El fill de Joan Carles I és la gran oportunitat de Catalunya, però en comptes de mirar la lluna, ens entestem a mirar-nos el dit o el melic.
Felip VI no és la clau de volta de res, és només el tap de la banyera. Com Carles III. Per això a Espanya estan prohibides les enquestes sobre la monarquia. Per això no es qüestiona res, per això ningú no gosa dir que el nivell d’aquesta monarquia és baixíssim al costat de la britànica: el rei està despullat, però envoltat de súbdits disposats a jurar que porta el més extraordinari dels vestits, que és la llum de totes les llums, la garantia de l’estabilitat, la promesa de tots els futurs i l’encarnació de totes les virtuts constitucionals.
Hi ha reis que són un tap o una fantasia i reis que són i saben ser la clau de volta, i que fins i tot tenen la “capacitat loctite” d’enganxar coses impossibles d’enganxar.
Mentre ens mirem el melic i ens preguntem com redimonis podríem fer possible la independència de Catalunya, mentre ens acusem de traïdors i de febles, mentre fem patèticament impossible que hi hagi nous independentistes, ens oblidem d’un personatge clau en l’estratègia de repressió, Felip VI. I ens oblidem de quin és el punt més feble de la maquinària que aspira, sense escrúpols ni intel·ligència ni visió d’estat, a trossejar i rendir Catalunya. El fill de Joan Carles (millor rei del que ara sembla) és una de les nostres grans oportunitats. Si ens fixem una mica en Carles III és possible que ens n’adonem… Clar que per a això caldria oblidar-nos una mica dels nostres melics… I no està gens clar que en siguem capaços.
5
8
