Ha mort, a la primorosa edat de 99 anys, el príncep Felip d’Edimburg. Ha estat el personatge a l’ombra més important del regnat d’Elisabet II d’Anglaterra -el regnat més llarg de la història d’aquell país. Han estat 73 anys de matrimoni, no del tot dolços, i ni la censura tàcita, ni les constants pressions de la casa reial els han aconseguit endolcir. La versió oficial és que ha estat el consort lleial, sempre al costat de la reina, en un segon paper volgudament discret però actiu, un bon pare i tot un senyor segons l’etiqueta aristocràtica a l’ús. Però la versió oficiosa cada cop ha aflorat més i més clara.
La sèrie The Crown ha tingut un paper cabdal en esbombar les preteses infidelitats i frivolitats del príncep d’Edimburg. Des dels festejos constants, a la participació en l’escàndol Profumo, que va involucrar membres del govern britànic al voltant del Club dels Dijous. Aquest club havia estat fundat pel Duc en persona, i reunia a homes influents que organitzaven i compartien encontres sexuals. Felip sempre ho va negar tot, dient que havia estat un marit exemplar “Com podia fer tot el que diuen si tenia policies enganxats al cul tot el dia?” solia protestar. Amb policies o sense, la reina no va dubtar a castigar-lo per enviar-lo a l’altra punta del món quan n’estava farta.
Menys notorietat han tingut a casa nostra altres acusacions de molt més relleu polític. Se l’ha desqualificat per racista, sexista, classista, elitista i insolidari. Als cercles informats de Londres, aquestes insòlites qualitats eren un secret a veus, però la premsa còmplice, inclosa la sagrada BBC, han fet tot el possible per camuflar-ho. Sempre han provat d’amagar-ho sota una capa de suposada bonhomia i humor; s’ha volgut transmetre la imatge d’un home de caràcter un tant pagès, a l’antiga, bocamoll i antipolític. L’han fet simpàtic i frívol, i per tant innocu. No és l’únic cas conegut de sobirà “campechano”.
Des de feia dos anys, Felip estava retirat de la vida pública per problemes de salut. Però feia ja molt més temps que la peça de museu feia nosa. Aquest home, fill de les reialeses grega i danesa, emparentat amb totes les cases reials europees, estava habituat a la impunitat, i a més s’ho passava bé. “Sóc un maleducat”, deia; “…i ho trobo molt divertit”. La veritat és que no tothom ho trobava tan graciós. I que estava ja una mica covadet. Fins i tot els més conservadors, que li havien rigut totes les gràcies i l’havien proclamat un actiu del Patrimoni Nacional, trobaven que es mereixia el descans del guerrer.
El que abans s’havien considerat patinades o anades d’olla, començaven a semblar ofenses inexcusables, i eren molt freqüents. Un cop va assegurar que les dones britàniques no sabien cuinar, i es va quedar ben descansat; sobre els pretendents de la princesa Anna va dir que, si no es tirava pets i no menjava palla, segur que a la noia no li interessava. En una ocasió, quan visitava un hospital i va trobar-se amb unes infermeres d’origen filipí, va engegar; “Ja no deu quedar ningú a les Filipines, perquè totes esteu aquí omplint la Sanitat britànica.”
El més abundós eren els comentaris racistes, i últimament se n’havia parlat prou per les declaracions de la duquessa Meghan que a Buckingham hi havia supremacisme. Està documentat que una vegada, davant un grup d’aborígens australians, va preguntar si encara es tiraven llances pel cap. I sobre els indis en tenia unes quantes; des d’observar que una caixa elèctrica la devia haver muntat un indi perquè era una potineria, fins a desitjar que un fotògraf que va caure en un viatge seu a l’Índia “s’hagués obert el cap”. També va dir a uns becaris anglesos que es va trobar a la Xina que, si s’hi quedaven gaire més temps, els quedarien els ulls allargats; i als estimats súbdits escocesos els va dedicar una perla, quan va preguntar a un professor d’autoescola com s’ho feia per fer aprovar els autòctons, sabent-se que no podien sobreviure un parell d’hores sense whisky.
Les inconveniències i els disbarats eren constants, i més que defensar que això l’humanitzava i el feia directe, la gent ja començava a sospitar que era simple vulgaritat, derivada del seu status i de la seva immunitat. Com a alt funcionari, tenia la butaca assegurada, i no gastava ni la cortesia ni la diplomàcia que la reina, amb sentit d’estat, sí que ha emprat sempre. La gota que va fer vessar el got, en un moment de greu crisi econòmica i atur descontrolat, va ser la gracieta que els obrers “abans es queixaven de no tenir prou temps lliure, ara es queixen de no tenir feina.” El govern va haver de fer mans i mànigues per corregir semblant irresponsabilitat.
L’únic que se li podia agrair era la falta d’hipocresia; s’expressava tal com pensava. I val a dir que pensava en termes impropis del seu temps. La seva vida va tenir la bellesa del barbarisme imperial, que mai no enganya, però va tenir també la brutor insultant, colonial, insensible, del barbarisme imperial. En pau descansi ell i tots.
6 
