Entrem a Barcelona a la fase 2 de la d’escalada, i ja tenim un nou motiu de discòrdia a compte dels criteris de repartiment dels fondos COVID-19 emprats per Pedro Sánchez, perquè sembla que les comunitats autònomes més perjudicades s’hi poden veure discriminades. Aviat sabrem com acaba.
La manca de fermesa i claredat en les consignes donades no ens n’estalvia les incongruències. Com tuitejava fa pocs dies Xavier Cima, sembla mentida que s’obrin les discoteques mentre la gent no pot anar a veure els seus pares si viuen a la província veïna. Bé, sí poden, però malgrat la irregularitat que se sospita en les multes imposades als enxampats infringint la norma, el cert és que la majoria prefereix estalviar-se el tràngol i no traspassar la frontera provincial.
La setmana que inicia la fase 2 porta a més sota el braç l’amenaça de multa de 100 € a qui no compleixi amb la nova ordre. Nova, perquè després de dir de tot sobre les mascaretes, el versàtil i voluble Fernando Simon afirma ara, com també ho fa l’OMS, que són importantíssimes per evitar els contagis, així que des de la negació inicial i la recomanació posterior, passem a una obligatorietat que, tanmateix, arriba esmorteïda: per posar un exemple qui fa esport (amb la proliferació de calçat esportiu en qualsevol persona o activitat, sols cal posar-se a córrer si es veu venir la policia) pot anar en colla de 15 sense dur-la i a més a qualsevol hora, excepte (és un dir) de 19 a 20 h.
Però això no acaba aquí. La gent pot seure, ja des de la fase anterior, a les terrasses dels bars, però no als bancs, imagino que per intentar activar l’atrotinada restauració i estalviar-se el servei de neteja del mobiliari urbà. Més: es poden fer festes d’ aniversari de 50 persones, i manifestacions multitudinàries i indignades pel cas Floyd sense respectar la distància i amb mascaretes, però amb les mateixes condicions no es poden obrir els teatres a ple aforament per així potser evitar que la cultura continuï a la mateixa UCI on sembla que ja no queden quasi bé persones ingressades (tot i que no sabem quants, si atenem a les diverses fonts d’ informació i recompte)
La fase 2 és un caos semblant a les prèvies. Amb les xifres minvants de contagis i defuncions, no s’entén tampoc la pròrroga de l’alarma ni les absurdes raons dels partits que la recolzen. Excepte si l’ alarma és el sentiment de la ciutadania responsable a la vista de la gent inconscient i poca solta que fa possible als més atemorits justificar les mesures infantilitzants i incongruents dels nostres governants.
