Una de les victòries de la Transacció del 78 és que ens hem empassat la divisió administrativa de la nació. El feixisme va acabar de polir la feina de desmembrar una bèstia com suposaria l’existència ferma i compromesa dels Països Catalans. Una nació formada per nacions i una llengua comuna amb potentíssimes capitals com Perpinyà, València, Barcelona o Palma i amb l’entrada i sortida més àmplia al que ha estat l’autopista històrica de la civilització, la Mediterrània.
Tot i els intents insistents en el temps i generosos en els recursos, reposa en l’ànima dels Països Catalans un nexe comú que la llengua ha fermat com una manera de veure el món. El desastre de la DANA ha despertat un corrent que va més enllà de la solidaritat pròpia de condició humana.
El sentiment és que les víctimes, els valencians, no són només els nostres veïns, sinó que és la nostra família. Tot plegat malgrat els intents dels sogres rics de separar-nos durant anys i panys amb maledicències, falsedats o una gran mentida lingüística que fa pujar els colors a qualsevol acadèmic. Insults i acusacions que, a sobre, han alimentat una elit mediocre i incompetent que seria incapaç ni de gestionar una barraca de platja a Benidorm.
Els aliats de fomentar la distància entre els dos països han deixat tirada la nostra família. El Madrid de la usura, del capitalisme dels amiguets i de l’Ibex 35, del comissionisme i de la corrupció que ha batallat contra el nacionalisme valencià, estava en un dinar privat durant la tempesta. El Madrid progre, i acomplexat pel poder de la dreta, que va renunciar al concepte de País Valencià per comprar el de Comunitat Valenciana, també aprofita per fer negoci polític. El Madrid D.F. ha apunyalat el País Valencià. Com diria Ausiàs March, fem que bulli el mar com cassola al forn.
