Es pot trobar a Youtube aquests dies, feta per Rubén Gisbert, no arriba a disset minuts, una anàlisi de la situació que està vivint Ucraïna molt més acurada que tots els seriosos analistes i corresponsals que ens van explicant que el que diu Rússia és mentida sense que puguem assegurar que el que diuen ells no ho és també. Ho dic perquè és aquesta una estranya guerra, amb menys documentació gràfica de la que van tenir conteses molt anteriors. Tenim la batalla d’Anglaterra tan ben enregistrada que la utilitzen les pel·lícules per ser més creïbles, però sobre l’avançament de les tropes russes, sobre la defensa de les tropes ucraïneses, sobre la resistència civil armada amb els cascos que han enviat des d’Alemanya, quasi bé res.
El màxim que hem pogut contemplar, en aquest regne actual del mòbil que tot ho veu, són dos o tres focs i les runes d’un parell d’immobles, que es van repetint cada dia, sense que es pugui acreditar quan, com i qui ho ha produït.
En última instància resulta incomprensible que la potència russa no sigui capaç de conquerir Kiev (a les notícies “resisteix”) i qualsevol altra ciutat ucraïnesa amb més velocitat del que s’està dient. Sembla que l’aldea gal·la d’Àsterix s’hagi reproduït dins d’aquest país que havia format part del gran imperi dels zars fins l’arribada del règim soviètic que els hi va donar estatus de república.
Que Putin sigui un autòcrata sense pietat respecte de la sort que hagi de córrer el seu poble no impedeix acceptar que l’actuació de qualsevol potència mundial per mantenir-se a la seva posició, si en general resulta més curosa, no ho és per la seva bondat, sinó pel simple fet d’haver de retre comptes davant la seva opinió pública. Però quina opinió pública és aquesta? Quanta llibertat té, en raó de la informació contrastada de què disposa? Dia rere dia les imatges televisives són les mateixes, les escenes pròpiament bèl·liques, ben poques. Els corresponsals expliquen el que passa amb un fons (serà un croma?) que contradiu les seves paraules. Sols les cues de gent que fuig ens parla de la seva por, però molt menys de les raons construïdes pels que envien a banda i banda els missatges.
Sí, potser Rússia és la campiona del fake, però Occident sembla no quedar-s’hi lluny. Dubto de tot, sobretot veient l’efecte quasi nul que està tenint en les Borses. Qui guanya? Europa s’ha fet un tret al peu seguint les consignes dels Estats Units? A ningú li interessa que Europa sigui una unitat ferma, i la Unió sembla fer tot el possible per no arribar a ser-ho. Ahir el titular d’un diari era “la desinformació és un arma de guerra més “. Sí, i la utilitzem tots, només faltaria.
