Recordo una amarga confessió d’un amic que es va posar a treballar pel seu poble com a regidor. “Si he de triar entre negociar amb l’empresa X i la màfia siciliana, sempre triaré aquests darrers, perquè almenys la Cosa Nostra té alguna mena de codi d’honor”. Per X podríem definir a qualsevol grup empresarial especialitzat a subcontractar qualsevol cosa, especialment serveis públics, en aquest cas concret, la recollida de residus i reciclatge. El meu amic (i, posteriorment altres polítics locals, alcaldes o regidors de medi ambient que he tractat i que reconeixen un patró comú) exposava un inventari de greuges, incompliments, sabotatges, xantatges i qualsevol altra mala praxi que implicava exercir una màxima pressió política i personal actuant com a vulgars extorquidors, que culminaven indefectiblement en el saqueig a consciència els sempre fràgils comptes municipals. Malgrat que no es complien pactes ni terminis, ni posaven el personal en nombre i qualitat adients per realitzar les tasques assignades (a qui, d’altra banda, abunden les pitjors condicions laborals), o posaven la maquinària adequada, les possibilitats de fer alguna cosa que fes creure a aquesta mena de filibusters amb corbata eren nul·les. Una espessa teranyina de normatives i límits a la gestió municipal, a la pràctica, blinda contractes amb aquests grans grups empresarials, que precisament es caracteritzen per no tenir en nòmina ni escombriaires, ni peons, ni agents de seguretat, ni mestres de llars d’infants, ni ningú que realment treballi, sinó un munt d’advocats sofisticats juntament amb lobistes la finalitat dels quals és protegir els interessos i la imatge pública de foscos personatges habituals dels consells d’administració. I estendre una xarxa de subcontractes de subcontractes per on s’escolaven milions de diners públics fins que al final els treballadors destinats a les tasques rebien xavalla. I no intenteu negociar a la baixa o presentar la mínima queixa, perquè, al més pur estil mafiós, és possible que muntin “vagues” interessades de treballadors que de vegades no tenen ni vinculació laboral, ni tan sols papers, o deteriorin encara més uns serveis pèssims, o que “misteriosament” algun maquinari presenti insospitades avaries.
Pensava en tot això quan el nou contracte de la neteja de l’Ajuntament de Girona ha presentat aquests suposats “contenidors intel·ligents” que, bàsicament, semblen fets per complicar la vida de la gent. Et fan identificar amb una targeta –al més pur estil del carnet per punts ciutadà que s’implementa en la totalitària Xina– . La recollida, més que selectiva, és inversemblant (dies diferents impliquen tipus de residus diferents, i la impossibilitat de deixar les escombraries en dies i hores determinades, perquè no s’obren quan es necessita. Això arriba a uns punts d’absurd, com ara, que només es poden llençar bolquers bruts uns determinats dies a la setmana, o que els residus orgànics pugui passar dies sense possibilitat de llençar-los. El resultat és previsible. Caos, emprenyamenta, vandalització d’alguns contenidors oberts a la força, un munt d’escombraries al voltant per part de qui no té targeta (a la ciutat, probablement entre un 10-20% de la població real no es troba empadronada), papereres plenes o turisme de brossa als barris on encara no s’ha implementat la bogeria. Havent parlat amb responsables municipals, aquest kafkianisme sembla que té l’origen un contracte signat per un consistori anterior, d’un color polític diferent, fet a mida de la conveniència de l’empresa, i amb unes clàusules duríssimes en forma de multes per a l’Ajuntament. En altres paraules, malgrat l’evident cost polític que això tindrà –i del qual en són conscients– semblen lligats de mans. És cert que es fa servir el comodí de la sostenibilitat i de les regulacions d’una Unió Europea obsessionada a fer més difícil la vida dels europeus; tanmateix, és obvi que qualsevol aventurer polític disposat a posar-hi remei (ni que sigui pagant la mordida a les empreses) traurà excel·lents resultats. Penso, per exemple, en Xavier Garcia Albiol, alcalde de la tercera ciutat de Catalunya que aconsegueix suport de gent d’ampli espectre (de nacionalistes espanyols a independentistes) gràcies a resoldre problemes concrets amb certa teatralitat clinteastwoodiana i a saltar-se les absurdes normes dictades des de Brussel·les pel que fa a la brossa, encara que també respecte a zones de baixes emissions o esquivar la generalització de fer pagar per aparcar.
Ara bé, no volia parlar ni de Girona ni de Garcia Albiol. La política municipal, la més desagraïda, i alhora la més autèntica manera de fer política, ens permet veure com funcionen les regles del joc. I en aquest joc d’impotències i limitacions, amb un Estat obsessionat a fiscalitzar el mínim gest dels seus tècnics, alcaldes i regidors (té més poder el secretari municipal que el batlle) i a la pràctica redueix el paper de la batllia a una simple gestoria d’afers menors (com ara passa amb la Generalitat). L’Estat, amb les seves lleis de bases destinades a torpedinar qualsevol política mínimament independent, s’ha dedicat a blindar a determinades empreses de serveis o fons d’inversió que han parasitat l’Estat, per als quals la ciutadania ha esdevingut el seu particular caixer automàtic. Són grups i persones estretament vinculats amb el poder real (i amb cognoms que sovint enllacen amb l’aristocràcia franquista) que, independentment de qui governen actuen de senyors feudals i elits extractives –en termes de Robinson-Acemoglou, vigents guanyadors del Nobel d’Economia–. Si tinguessin noms russos, no dubtaríem a titllar-los d’oligarques. Com que solen tenir cognoms castellans, són considerats com a empresaris de l’any, amb capacitat d’extorquir la ciutadania i, si s’escau, manipular fins i tot la lliga de futbol. És un absolutisme polític del qual se’n parla poc, i que va ser atiat molt especialment per les reformes neoliberals del tàndem González-Aznar, que es van dedicar a reconvertir el franquisme corporatiu en un paradís neoliberal via processos de privatitzacions (amb inquietants concomitàncies amb les que van succeir a Rússia un cop extingida la URSS)
També, aquesta passada setmana, l’exregidora dels Comuns de Barcelona Janet Sanz exposava, amb una barreja d’indignació i resignació, com l’habitatge que feia anys tenia llogat amb la seva família, passaria a ser un lloguer de temporada, aquest mecanisme fruit de la sofisticada enginyeria jurídica destinada a sabotejar qualsevol llei mínimament progressista. Més enllà que la qüestió immobiliària és d’extrema complexitat, s’entén que la “liberalització” dels lloguers, fruit de la reforma Boyer de 1985 ha permès articular aquest feudalisme immobiliari que permet a les grans fortunes, articulades mitjançant una diversitat de mecanismes legals i guinguetes fiscals, munyir les classes mitjanes i treballadores. Que un moviment de fons que va sacsejar el panorama polític fa una quinzena d’anys per combatre la bombolla financera i l’epidèmia de desnonaments hagi mostrat les limitacions de la via institucional resulta tristament significatiu. Tothom sap, a la pràctica, que les diverses normatives que es faci des del Parlament, o fins i tot, si calgués, des de les mateixes corts espanyoles, seria anul·lat per un conjunt d’actors que, més des de l’ombra que des de la llum, no deixarà anar aquest mecanisme tan lucratiu de parasitar la ciutadania, a còpia de salaris baixos, extorsió immobiliària i preus monopolístics.
El cas és molt semblant i equiparable al que succeeix amb el tema ferroviari. Que una quarta part dels trens no funcionin, o que més de la meitat d’escales mecàniques, tampoc, quan és evident que això va a càrrec de subcontractes de subcontractes de subcontractes, i que no passi absolutament res, té a veure amb aquest pervers mecanisme de parasitisme empresarial. Que una obra relativament simple com l’ampliació d’un túnel a Roda de Barà, o unes obres a l’estació del Clot, o una plaça relativament petita d’una ciutat mitjana hagi de durar mesos o anys és un exemple de com hem normalitzat el frau generalitzat. I això contrasta, per posar un exemple, amb el que veiem a la Xina, on amb una economia planificada i contractació directa són capaços de muntar un hospital o muntar un edifici de deu plantes en un cap de setmana, mitjançant una estricta coreografia de centenars de treballadors (i no pas com aquí, amb quatre operaris i mitja excavadora que fan el que poden). Nosaltres hem triat un sistema pervers en què els diners públics acaben escolant-se per les clavegueres fins a caure en mans dels oligarques. Que és com una màfia a dins l’Estat.
Aquesta impotència de la política és, en grau considerable, un dels factors de deteriorament de la democràcia, i un dels responsables de l’auge de la ultradreta. La frustració, davant les evidències que ens prenen el pèl, és la veritable benzina del reaccionarisme. Quan parlem de sobiranisme, també hauríem de parlar de situacions com aquestes, de com la societat necessita independitzar-se de les màfies legals que actuen rere els bastidors. De la recuperació dels serveis públics a partir de la gestió directa. I això exigeix una revolució que acabi amb aquesta dictadura subtil, que es mou entre les ombres, d’aquest règim on els de sempre continuen manegant els fils de l’Estat i són un llast, fins i tot per a un creixement econòmic sota paràmetres capitalistes. A vegades, i sobretot els primers anys del postprocés es va parlar de com els municipis haurien de liderar la lluita per la independència. Potser es guanyaria credibilitat si es decidís expropiar sense indemnitzar aquesta teranyina empresarial i organitzar de manera directa els serveis públics. Potser cal menys lamentacions i més acció directa, menys retrets i més sinceritat. Això sí que seria revolucionari.
