Aquesta setmana la Xina ha decidit exhibir sense complexos la seva voluntat de ser la nova potència hegemònica. Davant l’erràtic i turbulent Donald Trump, Xi Jinping ha aprofitat la desfilada de la victòria contra el Japó del dimecres 3 de setembre per exposar el seu desig de construir un ordre global mundial ordenat i pacífic, però que graviti al voltant d’Àsia. El seu discurs mostra una confiança i ambicions mai vistes a la sempre cauta i prudent diplomàcia xinesa, una reivindicació de l’orgull encara ferit pel que ells anomenen la centúria d’humiliació, el període de 1839 a 1944, quan el seu país es trobà supeditat i dividit pels interessos de les potències occidentals.
El lector europeu, en termes generals, és un gran desconeixedor de la història i, més encara, de tots els indrets radicats una mica lluny de Moscou, probablement, el punt més oriental del focus d’atenció dels nostres opinadors i experts. De fet, els nostres dirigents tampoc tenen un coneixement més profund d’aquestes qüestions que el ciutadà corrent. Quan Xi Jinping li va recordar a Angela Merkel que la Xina, simplement, estava recobrant el protagonisme que havia tingut a l’economia mundial fins que les conquestes britàniques de l’Índia i alguns ports de la Xina revertiren la balança comercial a favor seu, aquesta es quedà sobtada davant del que ella considerà una expressió de nacionalisme hiperbòlic.
Malauradament, quan preguntà el seu equip d’assessors en temes històrics sobre aquesta qüestió, li explicaren que Xi Jinping tenia raó: els anglesos començaren una campanya de dominació militar contra l’Índia i la Xina perquè la seva balança comercial era negativa. L’única forma d’importar béns a baix cost fou substituir l’intercanvi comercial per l’explotació colonial. Un mecanisme que els britànics, amb la seva habitual ironia, anomenaren lliure comerç.
Per tant, el públic occidental no sap com calibrar bé l’èxtasi que senten els dirigents xinesos en veure que, després de dos segles, es fa justícia. Molts poden pensar que els últims decennis de col·laboració econòmica poden haver-los fet oblidar les humiliacions del passat; però varen perdre la bona fe fa molt de temps, durant les negociacions Tractat de Versalles. Llavors, la delegació xinesa, integrada per intel·lectuals liberals formats a les universitats angleses, pensava que serien tractats com a iguals per les potències vencedores, perquè, com el Japó, havien participat en l’esforç dels aliats. Tot i això, es trobaren una manifesta hostilitat plena de racisme i menyspreu que afavorí els interessos dels japonesos en detriment seu. Per a ells, la traïció de Versalles fou la legitimació d’occident a les ambicions imperials del Japó i l’origen de la consegüent guerra entre els dos països.
La desfilada per celebrar la derrota del Japó és, per tant, un missatge clar que no obliden les nostres traïcions passades i que, en el futur, el nostre hàbit d’infravalorar els xinesos no serà acceptat. La nostra ciutadania i els nostres líders, amb el nostre seu supremacisme occidental inherent a la nostra mentalitat, no estan preparats per assumir i entendre el món que ens espera. L’únic que poden fer és negar-lo i tindre pensaments màgics sobre imminents fallides del seu sistema econòmic o revoltes internes que portin el caos.
Tanmateix, qualsevol possibilitat d’èxit d’aquests deliris podem soterrar-la definitivament. Com just explicàvem fa un any, l’estratègia xinesa era aconseguir l’aïllament de l’Índia per encapsular l’únic rival que militarment podia suposar una amenaça per a la seguretat de les seves fronteres. Les imatges d’un complaent i servicial Modi davant Xi Jinping que hem vist aquesta setmana enceten la fase de col·laboració entre les dues potències que vàrem predir l’any passat. L’Índia, com també explicàrem fa uns mesos, s’ha vist totalment encerclada amb l’enfortiment de l’eix Iran-Pakistan-Xina i el ridícul militar fet en l’última confrontació armada ha evidenciat que la millor via que tenen per pressionar el Pakistan és demanar la mediació de la Xina, àrbitre definitiu d’un conflicte entre tres potències nuclears.
En aquest sentit, si comparem l’èxit de les formes diplomàtiques dels asiàtics amb els occidentals, no podríem més que sentir una profunda vergonya per la nostra passió per les solucions militars. Una enemistat històrica entre tres potències nuclears amb més de tres mil milions d’habitants, sembla que s’ha acabat després d’una refrega de quatre dies. La pèrdua de sis avions de combat fou suficient perquè els indis entengueren que una estratègia d’escalada bèl·lica seria contraproduent per a ells. En el primer enfrontament entre els dos rivals històrics on no han intervingut directament ni els Estats Units ni el Regne Unit per augmentar les tensions, la xifra final de morts ha sigut insignificant.
Al contrari, a Gaza podem contemplar les conseqüències de la nostra diplomàcia. En un conflicte asimètric i totalment irrellevant des d’una òptica estrictament geoestratègica, la brutalitat més desfermada des de la Segona Guerra Mundial compta amb la nostra benedicció. Els blancs podem dormir sense maldecaps amb les accions d’Israel, perquè sabem que occident mai no permetrà que ningú ens tracti d’aquesta manera. El problema és que som poc més del 10% de la població mundial i la resta del planeta, a hores d’ara, sap que un futur regit per l’hegemonia xinesa és una promesa més esperançadora per a ells que l’hegemonia nord-americana. De fet, fins per als europeus l’hegemonia de Washington ha esdevingut una simple extorsió sense embuts.
