No ho he dit jo, que no sóc ningú en aquestes qüestions d’alts vols, reservades tan sols als escollits amb visió llarga. Ha estat un dels principals visionaris de “l’Espanya, unida, mai serà vençuda”, el ministre Ábalos: “ERC ha entès la gravetat del moment i ha abandonat la seva estratègia”. Pot ser que ERC hagi entès la “gravetat del moment”, però el que no ha entès l’estratègia d’ERC és el senyor ministre.
ERC no ha abandonat la seva estratègia. La seva estratègia era l’abandonament. De fet, aprovant (innecessàriament) els PGE amb l’usual espoli a Catalunya, els republicans han reeixit en la seva estratègia d’abandonament. Han aconseguit estabilitzar el ‘gobierno’ i l’Estat espanyol per a tota la legislatura i, de passada, s’han assegurat la continuïtat de la seva tasca, de les seves cadires i els seus sous a escala de l’Estat. Si també ho aconseguiran a escala del fragment d’Estat català, com a mesells gestors de l’autonomia catalana, dependrà del resultat de les pròximes eleccions. Si els resultats són dolents, les seves expectatives d’assolir “l’hegemonia” de l’independentisme (l’anhel del veterocomunista Joan Tardà) s’ensorraran com castells a la platja o castells a Espanya, que diuen els francesos.
Per descomptat, pregonar als quatre vents que ERC ha abandonat la seva estratègia no és el més intel·ligent que es pot fer si es busca enfortir la seva posició a Catalunya. Aquesta declaració del no gaire espavilat ministre no és precisament una empenta per aconseguir vots en aquesta terra d’infidels, on la gent té la lamentable tendència a creure que, si dius que ets independentista, ho ets de debò.
Al contrari que a Madrid, pàtria universal dels mentiders on es pot dir el que es vulgui perquè ningú farà cas. Per què no pot dir ERC que és independentista quan el fet de ser-ho o no és irrellevant, com és irrellevant si Unidas Podemos-PSOE són o no d’esquerres? Estil espanyol de debò: ERC era independentista, però aleshores, conscient de la gravetat del moment i amb esperit patriòtic, ha deixat de ser-ho. Podem dir, perifrasant el refinat polític italià Adreotti que per a ERC “la independència és una cosa amb la qual, sense la qual el món segueix tal qual”. Això, és a Espanya, a Madrid; però Catalunya no és Espanya i molt menys, Madrid. I a Catalunya la independència no és una qüestió incidental o accidental o passatgera, sinó decisiva, transcendental.
D’ençà de l’1-0, probablement abans, la tàctica d’ERC ha estat trencar la unitat independentista, seguir una política de col·laboració amb el govern espanyol en qualsevol àmbit i fer-se dir independentista “pragmàtic”, en un embolic de falsedats per amagar que el pragmatisme del seu independentisme consistia a renunciar-hi. És clar que la declaració del ministre ha estat l’extrema-unció d’aquest projecte lerrouxista.
ERC vol fer política espanyola, car els seus dirigents funcionen dins del marc mental espanyol. Però per assolir l’objectiu de ser significativa a Madrid, a ERC li cal assegurar la seva base a Catalunya. I aquest és el problema: amb la seva visió espanyola o “ibèrica” (per fer un lloc a la tertúlia a en Joan Tardà), la base real d’ERC és a Espanya, on la gent no vota a les eleccions catalanes; a Catalunya, en canvi, on la gent vota, la seva base (indepe) es redueix per moments, i amb declaracions com la del ministre s’esfuma i es confon amb el paisatge.
L’endemà de l’aprovació dels PGE el Tribunal Suprem va negar el tercer grau als presos i preses polítiques, en un acte d’insòlita crueltat amb el missatge netament amenaçador que la lawfare i la persecució política de l’independentisme no s’aturarà mai. Al contrari, s’intensificarà.
Tothom a Madrid sabia dies abans que el TS negaria el tercer grau; tanmateix ERC va aprovar els PGE palesant que prioritza l’estabilitat espanyola per sobre la qüestió dels presos i les polítiques. Les xarxes van bullir d’indignació. Els republicans, fidels a la consigna d’embrutir la campanya electoral, han llençat una cortina de fum amb un assetjament absurd i desproporcionat i, sobretot hipòcrita, del vicepresident del Parlament, Josep Costa. La llei de Lynch no ha tingut cap efecte, tret de trencar el mateix grup republicà amb la sortida dels diputats de Demòcrates en una mena de depuració a l’estil estalinista. Tot sigui per a bé, ja que ningú no entenia què pintaven els dos de Demòcrates, partidaris de la via unilateral, fent mans i mànigues amb un partit que prefereix la via circular, la via del retorn al sa regionalisme.
Amb una desfeta electoral el 14-F, el rol dels diputats i diputades d’ERC al parlament espanyol els pròxims tres anys esdevé un misteri i fa preveure moments de goig a la vista del seu indescriptible portaveu.
1 
