Fa pocs dies es va fer públic el pacte de govern entre Sumar i el PSOE. Cal dir Sumar però amb matisos, perquè les famílies que hi conviuen no l’han paït igual. La família dels podemites, per exemple, no l’han festejat precisament amb coets i l’actual ministra d’Igualtat, Irene Montero, es va despatxar tot d’una i per sorpresa -per sorpresa per als de fora- proclamant que se n’havien assabentat pel Telediario. Siga com siga, Montero i els seus acabaran acceptant-lo perquè ara mateix el seu partit no té cap altra alternativa.
El pacte entre el PSOE i Unides Podem és una caixa -que no capsa, perquè és de llarg contingut- de sorpreses més o menys previsibles. En tot cas, conté dos elements definitoris. El primer és que deixa Catalunya -“el conflicto catalán”– al marge, per a la negociació posterior amb els partits independentistes. Això forma part d’una estratègia tan lògica com es vulga, però manifesta un ordre de prioritats per part de l’esquerra espanyola lamentable. La qüestió “ideològica” -les línies d’actuació prioritària dels socialistes i els podemistes- no contempla com a prioritat pròpia la plurinacionalitat de l’Estat, sinó que l’afegeix com a imposició d’uns altres.
El segon element és que l’acord s’assembla més a un programa electoral – a un programa de partit- que no a un programa de govern. Un programa de govern no pot ser un manual de bones intencions o un festival de pirotècnia. Delimita compromisos, i els compromisos només poden ser creïbles si inclouen pressupostos. Ja ho deia Josep Pla, en una frase atribuïda a la ironia perpètua de l’escriptor de Palafrugell: “I tot això qui ho paga?”. En aquest cas no seria tant el qui sinó el com, perquè qui ho haurà de pagar és l’Estat; és a dir, en termes planians, el contribuent. La dificultat rau a determinar-ne el com. Com es poden pagar tantes alegries si al remat algunes de les promeses fonamentals d’altres governs socialistes -com ara la llei de dependència- encara cuegen agror perquè els hipotètics destinataris encara no se n’han beneficiat com Déu i la llei manen.
Els periodistes que titulaven -i en el periodisme clàssic el titular es redacta furgant la part més important de la notícia- l’acord van recollir algunes de les novetats que inclou que més criden l’atenció -aquelles que han estat pensades precisament perquè la criden-, com ara la reducció gradual de la jornada laboral fins a les 37 hores i mitja, l’ampliació dels permisos retribuïts paterns i materns per naixement fins a vuit mesos, l’augment del salari mitjà interprofessional, la universalització de l’educació gratuïta de 0 a 3 anys, l’ampliació de la cartera de serveis sanitaris públics entre els quals s’inclouen la salut mental, la bucodental i la visual, l’augment del parc públic d’habitatges fins al 20 per cent del total o la reducció absoluta de les llistes d’espera als hospitals.
No cal dir que el cost d’algunes d’aquestes promeses no recauria en les hipotecades arques de l’Estat, sinó en el compte de resultat de les empreses. No cal ni dir tampoc que els primers que van saltar alterats i indignats van ser els empresaris, que van acusar els signants del pacte de passar-se per tots els folres el diàleg social i de tirar al dret amb decisions unilaterals i fins i tot totalitàries.
En tot cas, un acord que no incloga partides pressupostàries al costat de cada mesura -que ja no són promeses, sinó decisions de govern, de futur govern- no és seriós. És un brindis al respectable, que ja hauria d’estar vacunat contra decrets i lleis que al remat no acaba empomant ningú.
Les ments més malicioses -més experimentades- han d’arribar a la conclusió impertinent que, més que un programa de govern, el text del pacte entre Pedro Sánchez i Yolanda Díaz és un programa electoral. Un programa electoral -per morro i per desgràcia- no s’ha de complir i només pretén enviscar els votants. Si efectivament l’acord entre el PSOE i Sumar és un programa, la conclusió que se’n pot extraure és elemental: Sánchez i Díaz ja tenen al cap la fatalitat d’una pròxima convocatòria electoral. Els socialistes -sobretot- estan ja estan desbrossant el camí per guanyar les pròximes eleccions i impedir que el Partit Popular puga repetir la victòria electoral.
Diuen en castellà “A quién le amarga un dulce?”. A ningú. Pedro Sánchez ha cuinat amb Yolanda Díaz la coca que a parer seu li pot fer guanyar unes eleccions que ell veu més inevitables que ningú.
L’acord de govern entre PSOE i Suar amaga petites sorpreses que fan pensar, a més, que ha estat redactat de manera precipitada per satisfer les necessitats electorals d’alguns dels seus signants. Només així s’entén que la prioritat ara del denominat Corredor Mediterrani -que mai ha estat una prioritat real per al PSOE- siga la connexió entre Bobadilla i Algesires. Si no és la necessitat de satisfer la petició dels socialistes andalusos, l’ocurrència seria de bandera. O que hi haja una referència explicita a Menorca quan es parla de transport aeri.
Una de les parles més destacades en aquest sentit és l’únic paràgraf dedicat a actualitzar el finançament dit autonòmic. Aquí es veu la mà de Compromís. Aquest partit es va presentar a les eleccions al País Valencià sota el paraigua de Sumar, però els seus diputats tenen criteri propi i degueren presentar la seua petició -la seua gran petició- com a condició per subscriure el pacte i no desgranar encara més les reaccions posteriors a l’acord.
Diu el text en concret: “Impulsarem un nou model de finançament autonòmic que garantesca els recursos necessaris perquè la ciutadania gaudesca de serveis públics de qualitat. Un model basat en els principis d’equitat, solidaritat i autonomia financera, corresponsabilitat fiscal, suficiència financera i lleialtat institucional per garantir la igualtat dels ciutadans als serveis públics i que corregesca l’infrafinançament de determinades comunitats autònomes. Mentre aquesta reforma no es produesca, als pressuposts generals de l’Estat es garantirà a la Generalitat Valenciana i a les altres comunitats autònomes infrafinançades la prestació de serveis públics al mateix nivell que a la resta de l’Estat”.
La redacció és de mestre. Ras i curt, això vol dir que Compromís se n’ha sortit… en la declaració d’intencions. Deixant a part la retòrica, de “comunitats autònomes infrafinançades”, només n’hi ha tres: el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. El cas valencià pateix a part, perquè, sense arribar a la mitjana del PIB, paga tant com els que més paguen. Però ara només es tractava, d’un costat, d’aquietar la coïssor de Compromís, i de l’altre, de mantenir el País Valencià per al PSOE quan hi haja noves eleccions dites generals.
I si ja estem en campanya? No. Ja estem en campanya. Amb escreix i no debades.
