La demanda de convertir el català –i el basc i el gallec– en idioma oficial de la Unió Europea ha acabat derivant en una nova guerra entre el PP i el PSOE. Tampoc és res nou. Que les dues Espanyes es barallin i els catalans en surtin escaldats és més vell que l’anar a peu. El que potser s’ha de considerar sorprenent és la capacitat de fer la mateixa jugada una vegada i una altra davant els ulls atònits dels habitants d’aquest país, nació sense estat –o més aviat sense estat propi.
Aquest dimarts, la reunió del Consell d’Afers Generals es va acabar com era de preveure: sense arribar a votar la petició d’Espanya per l’oficialitat de les tres llengües cooficials de l’estat que (encara) no ho són a Europa. És la tercera vegada i sempre circulen suposades reticències tècniques i econòmiques de determinats països. La veritat és que Espanya –el govern de Pedro Sánchez– fins ara no ha sabut negociar-ho o no hi ha posat prou interès. Però segur que ho ha intentat mínimament. No perquè hi cregui, sinó perquè algun gest ha de fer per conservar els vots de Junts al Congrés, encara que a vegades els hagi de suar una mica. Ho ha intentat prou perquè el PP hagi reaccionat gesticulant en sentit contrari. Al final, la jugada és rodona per al PSOE: figura que de sobte s’ha tornat un gran defensor del plurilingüisme que havia ignorat des del 1978, però no cal que s’hi acabi de comprometre, perquè el PP ja s’encarrega de fer el fatxenda i atribuir-se l’autoria del fracàs.
Les dues Espanyes tenen els papers perfectament repartits. I el del PSOE és mantenir a ratlla les demandes sobiranistes fingint que escolta Catalunya. El que té el paper més difícil és Carles Puigdemont. Mentre mantingui l’aliança –encara que sigui purament tàctica– amb el PSOE, l’única cosa que pot fer el líder de Junts és seguir les petjades de Pedro Sánchez i carregar els neulers al PP. I això és el que va fer. Cosa que li va valdre ser tractat amb un respecte que, fa només dos anys, els periodistes espanyols de l’Espanya del PSOE s’haurien tallat un braç abans de mostrar-li.
El líder de Junts i president a l’exili –que continua exiliat perquè per a ell no hi ha amnistia, a diferència dels policies que van atonyinar votants l’1-O– va voler utilitzar contra el PP les regles del joc espanyoles. I els va recordar que l’Estatut és una llei orgànica estatal que obliga els governs català i espanyol a “emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea”.
Aquesta és la qüestió: l’Estatut és una llei espanyola –convenientment retallada pel Congrés i, després, pel TC–, i com que és seva en fan el que volen. Tant el PP com el PSOE. Si ara els socialistes han afluixat no és per l’Estatut, que han incomplert sempre que han governat –amb la llengua, amb l’addicional tercera i amb tot el que els ha donat la gana–, sinó pels set diputats de Junts al Congrés. I el PP només pot actuar en conseqüència i atacar aquesta relació que sosté Sánchez a la Moncloa. Per a això serveixen els catalans. Catalunya només té dues opcions amb Espanya: ser maltractada o ser instrumentalitzada. Mai serà respectada. Per molts intents que faci, per convicció o per estratègia conjuntural.
