L’Estat policial

Fa dues setmanes vaig publicar un article en aquest diari, La “democràcia” policial plena, on, entre altres coses es deia: “L’enèsima fosca història de l’espionatge per part de les clavegueres de l’Estat prova un cop més que Espanya és un Estat policial. (…) Les anomenades forces de seguretat tenen llicència per a tot, com 007. Una formidable maquinària composta per uns cossos autònoms, a banda de qualsevol control parlamentari.” Perdó per l’autocita. M’estalvia justificar el títol d’aquest altre article.

A mesura que passen les hores se saben més i més coses del “Pegasus”, esdevingut tot un animal mitològic. Es va adquirir en temps de Rajoy i l’inefable Fernández Díaz, tots dos prodigis de transparència. Ni tan sols està clar com es va adquirir el programa, per quines vies, amb quins diners, ni amb quina finalitat. Per descomptat, sembla que ningú no sap ara per ara quins departaments ministerials el feien servir. Era d’esperar; ningú no sap res; tothom s’ha quedat en blanc. Fins i tot, es diu, l’espionatge podria ser cosa d’instàncies externes al gobierno. Potser marcians. La prova és que s’espia al president Sánchez i la seva ministra Robles. És impensable que, en un estat de dret, uns funcionaris públics espiïn les comunicacions del seu president, oi?

Aquesta és la qüestió, que Espanya no és un estat de dret, sinó un Estat policial. Els principals pilars repressius de la dictadura de Franco, l’exercit, la judicatura, la policia, amb l’Església com a ideologia, continuen dempeus. S’han adaptat als temps, el seu discurs parla de estat de dret, democràcia, etc., però llur tarannà, el seu nervi, és el de l’esperit autoritari d’arrels franquistes, l’esperit de la dreta i l’extrema dreta, germanes bessones; un esperit “frenètic”, que diria Calvin.

Sembla que l’exercit i la policia tenen encomanades tasques d’intel·ligència, sigui dit sense ombra d’ironia. I, com a la intel·ligència és on s’aplica fil per randa el mandat cristià que la mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta, la policia i l’exèrcit (el CNI) s’ignoren olímpicament i miracle serà si a dins de la policia no hi ha tendències diverses i oposades, animades per diferents adscripcions polítiques sempre del jardí de l’extrema dreta.

Aquests cossos policials i militars semblen actuar autònomament, sense cap responsabilitat perquè saben que, encara que rellisquin, trobaran l’aixopluc del parlament, com va passar amb el cas del CNI i l’imam de Ripoll quan la càmara es va negar a constituir una comissió d’investigació ad hoc.

Com més se sap d’aquest desgavell, aquest nyap, aquesta bull-shit o merda de vaca, el panorama es torna més i més fosc i està carregat de previsibles conseqüències internacionals, atès que molts dels espiats ho han estat en les seves comunicacions amb llurs advocats i altres persones estrangeres. El presumpte delicte d’espionatge il·legal esdevé una mena de polp amb tentacles a tot arreu en Europa que provocarà una onada d’accions legals contra l’Estat.

La ministra Robles, encesa de passió patriòtica per la unitat de destí a l’universal, es llençà als lleons parlamentaris en admetre que es va defensar la legalitat per mitjans il·legals. Aquesta confessió és inacceptable en un polític democràtic i un suïcidi en el cas d’una jutgessa, que és la professió de la ministra. La ironia de les últimes revelacions és que la gran defensora del secret de les actuacions d'”intel·ligència”, sigui espiada al seu cop. Mostra la cara ridícula del seu sacrifici patriòtic. Com és el cas del seu president, Pedro Sánchez. Sembla que es tracta d’espionatges puntuals, però, en ambdós casos, els espies s’han emportat alguns gigabytes i megabytes d’informació que podran fer servir per a qui sap quina perversitat.

D’una part l’estat pren sobre si la tasca de protegir per llei els ciutadans davant l’apropiació de llurs dades privades sense llur permís i, de l’altra, els encarregats de fer complir la llei, la policia i els serveis d’intel·ligència, són els primers a violar l’esfera privada i el secret de les comunicacions.

Genet sobre el cavall alat, Perseu era invisible. La invisibilitat és l’avantatge que fins ara ha venut “Pegasus” i en mans d’uns cossos policials autònoms de fet és un perill col·lectiu.

I és que l’Estat policial és la garantia de la màxima inseguretat.