Ara que s’han posat de moda els retorns, condicionats, es pot afirmar que la política catalana està de tornada de tot. De fet, és com l’època de la Roma gloriosa, on els que ara són aliats, després seran adversaris, més tard enemics, i en darrer terme, si cal, es tornaran a associar si el poder els garanteix una còmoda subsistència i un poder més o menys asserenat.
L’anunci del president a l’exili de presentar-se a les eleccions era una profecia. El condicionant, és a dir, tornar al Principat si té prou majoria per ser investit, té un amarg record que remet al 2018. Però aquesta vegada pot ser que el compromís de Puigdemont augmenti els vots de Junts, o la seva marca blanca, en un flanc que ningú preveu.
La notícia pot esperonar el vot dels fiscals, jutges, magistrats, guàrdies civils, militars, efectius del Cos Nacional de Policia, mossos d’esquadra que es van quedar amb gana, inspectors d’Hisenda o de Treball, advocats de l’Estat, de la Seguretat Social, del FOGASA o administratius de les delegacions del govern espanyol a les demarcacions provincials. Tots malden per emmanillar-lo i empadronar-lo a l’Audiència Nacional; potser veuen ara l’oportunitat d’or d’engarjolar-lo, després de sis anys i mig persistint en l’intent d’extradir-lo.
En tot cas, comença una nova fase, tot i que n’hi ha alguns que insisteixen a rejovenir Catalunya sis anys i mig amb les eleccions del 12 de maig, que podrien tenir una segona volta a l’octubre. Hi haurà crides a la unitat –poca esperança en la unitat si, per començar, tot són retrets– i promeses i compromisos resclosits com el finançament, l’acord d’un referèndum o Rodalies per part d’independentistes, socialistes o comuns. Possiblement, la gran diferència de les eleccions del 12-M respecte a totes les anteriors al Parlament és que els votants han canviat, tenen més hores de vol i és més difícil donar garsa per perdiu. De fet, els votants estan de tornada.
