Fa pocs dies es feia públic que 4 de cada 10 residents a Catalunya (un 40% dels enquestats pel CEO, que no forçosament són ni se senten catalans) creuen que el català desapareixerà. 7 de cada 10 catalanoparlants estan convençuts que la situació del català empitjorarà. 8 de cada 10 catalanoparlants pensen que els darrers anys la situació ha empitjorat.
Si això és així i ja ens hi anem resignant, no sé què esperem per fer-nos l’harakiri i passar-nos massivament al castellà o al francès. O a l’anglès, ja posats a tocar els nassos fins al final.
L’enquesta és un retrat duríssim d’una realitat duríssima, no gens sorprenent, que segurament acabarem empitjorant si ens deixem portar pel pessimisme, pel victimisme i pel resistencialisme. Tanmateix, negar-ho no porta enlloc: la cosa està molt fotuda i no hi ha a la vista cap indici realista que convidi a un mínim optimisme.
Si observem la situació de l’occità/aranès, la del valencià (curiosament tan semblant al català, oi?) o la del català a les Illes o a la Catalunya Nord, l’Alguer o Andorra, sense oblidar la Franja, hi ha amenaces més que suficients per veure venir una «gota freda» lingüística i cultural, una riuada imparable que pot arrossegar-ho tot.
L’estratègia de “Mantinc el català” pot revertir aquesta tendència? Potser no, però és el millor remei possible, a curt termini, per aturar la sagnia. És una actitud de resistència imprescindible, respectuosa, orgullosa, que no és gens fàcil quan tu estàs sol al davant d’un tsunami. Encara que mantinguis el català amb un somriure amable i educat, sense cap mena de ganes de provocar conflictes i tensions, t’enfrontes en el millor dels casos a la indiferència, al complex de superioritat típic dels que se senten ocupants guanyadors o a la bel·ligerància més o menys descarada.
Si a l’enquesta s’hagués fet la pregunta més brutal (vostè desitja que el català desaparegui i deixi de fer nosa d’una punyetera vegada?), les dades serien espantoses.
És massa tard per lamentar-ho, però el cert és que hem confiat la fortalesa de la llengua i la cultura a una administració regional, a una política regionalista, que no ha tingut la llengua ni la cultura entre les seves prioritats essencials. L’única excepció de veritat i d’autèntic pes estratègic a aquesta dimissió, amb tots els seus defectes i contradiccions, és la televisió pública en català, totes les televisions públiques. Hi ha més palanques, és clar, com els mitjans en català, els llibres, la música, la cultura popular i tantes altres eines relativament menors, però tot gira al voltant del gran, afeblit i amenaçat portaavions audiovisual. Aquesta és la gran fortalesa, la muralla més poderosa, l’esperança de futur de la llengua, amb la derivada de les xarxes, d’internet…
Ara per ara no hi ha gaires eines més. Ni l’educació, en fallida, no només lingüística.
Per tant, llevat d’ocurrències aparentment genials i castells de focs sense substància, no hi ha molt més que això. Resistència individual més o menys coordinada i resistència audiovisual. La primera pertany a l’àmbit de la ciutadania, feble però poc controlable, i la segona pertany a l’àmbit públic, és a dir, al terreny de la política, dels pressupostos, de les guerres ocultes.
En els dos àmbits ens juguem el futur, a curt termini, sense capacitat, ara per ara, de dissenyar un futur gaire més prometedor. Resistir no és poc, però no és mai prou.
L’enquesta sobre l’agonia del català és una profecia indiscutible, imparable, inevitable? No, en absolut. Depèn dels catalans, no dels residents ni dels ocupants ni dels enemics. Dels catalans. Si ens resignem a la rendició que ens estan preparant i hi afegim el pessimisme, el victimisme i la indiferència, o la confiança insensata en unes administracions que juguen en contra, ja sabem com acabarà això, tard o d’hora…
