La degradació d’Esquerra Republicana aquests darrers cinc anys ha estat –i encara ho serà més en els mesos vinents– un espectacle vergonyós. No és que la degradació dati només de cinc anys ençà, la degradació va començar molt abans, quan va lliurar el Govern al partit espanyolista de José Montilla, cosa que va comportar un escissió a ERC, l’aparició de Reagrupament, la sonora estripada de carnets i una fugida massiva de votants. Però en aquests darrers cinc anys, especialment els dos o tres últims, la degradació ha arribat a extrems inaudits. Com es pot caure tan avall?, es pregunta molta gent. Com pot, un partit, envilir-se tan impúdicament fins al punt d’exhibir sense cap mena d’escrúpol la seva deserció més absoluta dels principis que en altres temps deia defensar? Deixo aquestes preguntes en suspens per tal que cada lector hi digui la seva.
No són pocs els qui fonamenten el gir espanyolista d’Esquerra en els pactes inconfessables amb el PSOE. Però aquesta és matèria d’un capítol a part que caldrà abordar un altre dia. El present més immediat ens diu que la majoria independentista del 52% al Parlament és fictícia, ja que un dels seus components, ERC, no només es dedica a legitimar l’Estat espanyol fent-lo passar per un Estat democràtic, sinó que governa Catalunya per delegació del PSOE alhora que degrada la figura del president de la Generalitat a la d’un mer virrei. En aquest sentit, ¿hem observat la discreta i confortable gestió de Maria Eugènia Gay, delegada del govern espanyol a Catalunya? Sembla que no hi sigui, oi? I està molt bé, això. Ni falta que fa. Però és que no li cal fer-se veure, perquè la feina ja li fa el govern català. És la Generalitat, l’autèntica delegació del govern espanyol a Catalunya, no pas la que dirigeix Maria Eugènia Gay. De fet, a Pedro Sánchez, en particular, i a l’Estat espanyol, en general, els resulta molt més rendible això que no pas practicar l’intervencionisme des de Madrid. I, per si fos poc, a la pinça PSOE-ERC cal afegir-hi les maniobres que s’estan produint al si de Junts, per part del sector immobilista, per tal de foragitar Laura Borràs i posar-hi Jaume Giró, unes maniobres, aquestes, que mereixen un tractament a part. Ja ho farem.
“El vot d’Esquerra se sua”, deia Gabriel Rufián a Madrid, referint-se als pressupostos de l’Estat, i, tot seguit, les riallades de l’independentisme es van sentir fins i tot al Casal Català de Tòquio. Tothom sabia que Esquerra mentia quan deia que no donaria el seu vot sense que hi hagués reforma del delicte de sedició, però al partit tant li fa. Mentia en els dies del Tripartit, dient-nos que havien acordat amb Rodríguez Zapatero un finançament per a Catalunya “megaespectacular” i “galàctic” –ho deien així–, i ho fan ara, jurant que han blindat el català a l’escola o que Pedro Sánchez s’asseurà a negociar l’autodeterminació. Esquerra és l’instrument que el nacionalisme espanyol necessita perquè no se li esvaloti l’aviram català. Però, és clar, si Pere Aragonès fa de delegat del govern espanyol a Catalunya, qui en té la presidència? La presidència de Catalunya no és a Barcelona, la presidència de Catalunya és a Madrid, i la porta personalment Pedro Sánchez.
Caldrà veure, doncs, quina és la collita d’Esquerra en les properes eleccions municipals, però ho tindrà difícil en el camp de l’independentisme conseqüent i també en el camp de l’autonomisme. El primer pot considerar un contrasentit votar un partit que ha signat un pacte de submissió a l’Estat espanyol; el segon, pot considerar absurd votar una marca blanca encotillada del PSOE podent votar l’autonomisme desacomplexat del PSC.
28
4
