L’esquerra a l’esquerra de l’esquerra

L’embolic que viu Unides Podem (UP) arran de la catàstrofe electoral del 28-M té dimensions dramàtiques, tràgiques, gairebé shakespearianes. Les passions esclaten a vista plena del respectable que es fa creus en veure enfonsar-se el projecte d’una esquerra nova, autèntica, com si fos un castell de sorra i de sorra molt mal avinguda. Llampecs d’odi, de rancor, enveja i venjança il·luminen unes negociacions secretes d’unificació que no tenen cap altra alternativa que l’absorció d’UP en el magma del Moviment Sumar o la seva més que probable desaparició, tan heroica com solitària, en les eleccions del 23-J. Fins i tot, el fundador de Podemos, Pablo Iglesias, demana la fusió perquè, diu, d’altra forma, serà impossible evitar un govern PP-VOX. Si, per assolir aquest objectiu cal entomar que una formació nascuda d’una escissió es digui “Sumar” i acceptar la seva hegemonia, s’ha de fer. Són les hores amargues en què s’empassen els gripaus.

El problema és que l’acord es fa en unes condicions de desigualtat escandaloses. És un acord entre els vençuts del 28-M i els que es presenten com a vencedors, encara que no varen participar en les municipals, i són vencedors només per convicció general. Perquè ofereixen una millor perspectiva de guany per a l’esquerra a l’esquerra de l’esquerra que, per altra part, governa amb l’esquerra a l’esquerra de la qual està. I tota negociació entre vencedors i vençuts és sempre una repetició del diàleg dels melios que conta Tucidides en la guerra del Peloponès: el vencedor fa el que vol i el vençut el que pot.

UP demana admissió a una llista electoral amb el cadàver d’una desfeta electoral a les seves espatlles. No és una bona posició per a negociar res, sobretot si s’ha de parlar en condicions d’igualtat amb una fascinant tongada d’organitzacions que han tingut diferents relacions amb l’organització originària, quan UP era un jardí de mil flores o uns regnes de Taifes. IU, Compromís, Més Madrid-Més País, Chunta aragonesista, projecte Drago, Verds Equo, Batzarre o Moviment per la Dignitat i la Ciutadania, etc.

Alguns, com Compromís, posen condicions per tal de servar el seu nom, la seva denominació d’origen. No és possible saber si ho aconseguirà UP. Una confluència de circumstàncies i la inexperiència del nucli dirigent els ha dut a deixar-se encaixar en una imatge negativa, radical, intransigent, gens atractiva electoralment de la qual volen prendre distància els altres i que conrea un ànim d'”UP, no”, com en 1909 es deia “Maura, no”.

La passió amb què les dues ministres més significades d’UP han tirat endavant el seu programa els ha generat l’animadversió no només dels seus enemics naturals, sinó també d’una part dels seus aliats. Hi ha un element de la Cordelia de Shakespeare en el sentit de l’acció de la ministra Montero i el seu trist final. Un respecte als caiguts pels ideals.

No cal esmentar-ho, les negociacions són sobre llocs en les llistes i càrrecs orgànics a dins del Moviment que es diu Moviment Sumar precisament per fer impossible que se sumi quelcom al nom. A dins d’aquest magma es perd la singularitat d’UP. La seva primigènia pretensió de ser els marmessors del 15-M i els heralds d’una nova política de l’autenticitat es dissol en la trencadissa d’una organització paraigües, l’ànima de la qual és Esquerra Unida, o sigui, el partit comunista, que sempre es troba al rerefons d’alguna matrioshka.

Els d’UP tenen patentada la idea que l’independentisme català ha despertat el feixisme en Espanya. És una proposta fascinant no només per la seva rústica causalitat, sinó perquè denota un esperit cristià de culpa i penitència. Els independentistes han fet malament apartant-se de
l’església de l’esquerra espanyola i cal castigar-los amb el 155. En castigar el desviacionisme dels catalans, incapaços d’entendre la màgia de la fórmula de la plurinacionalitat, els mateixos d’UP han despertat el comunisme de tota la vida, representat en la unió de conveniència entre
Yolanda Díaz i Eduardo Garzón, dos vells camarades se’ls ha menjat.

Al capdavall, es tracta de fer en Espanya el que ja ha fet a Catalunya l’esquerra a l’esquerra del PSOE i, pel que es veu, d’ERC: la unitat. Amb el nom de Sumar-En Comú Podem l’esquerra catalana ha bastit una única coalició electoral on ha trobat l’aixopluc habitual i colorit seguit d’organitzacions de la vida de Brian. La diferència amb l’esquerra espanyola és notòria.