L’Estat espanyol i les elits que el dirigeixen van utilitzar, a fons, l’exageració hiperbòlica, el tot o res, les apel·lacions als grans valors i a la fidelitat a la pàtria per legitimar una reacció violenta contra l’acció pacífica de l’independentisme català. Una campanya de propaganda sense precedents, feta a dreta i esquerra, que va incloure, en paral·lel, la deshumanització tant dels líders independentistes com de les bases socials que els impulsaven. Puigdemont, concretament, va ser presentat, d’entrada, com un covard (fugado, huído, maletero…) que, posteriorment, vivia com un maharajà a Waterloo aprofitant-se de la credulitat -i el finançament- dels últims fanàtics que encara eren incapaços de percebre la suposada realitat que sí que es veia des de Madrid. Més intens encara va ser el procés de deshumanització de l’independentisme de carrer. Els mitjans de comunicació madrilenys han dit i repetit mil vegades que els que es van mobilitzar l’1 d’Octubre eren gent tan posseïda -i tan covarda- que s’emportaven els nens petits i els avis als col·legis electorals per interposar-los davant dels policies que acabarien a agredint-los. Tot plegat, presentat com aliè a la política. Com si es tractés d’uns sonats agrupats en una mena de secta que han de ser controlats per la força pública abans que facin mal a algú.
Doncs bé, tot això, senceret, és el que ara s’ha d’empassar l’opinió pública espanyola. Així, de cop. L’aritmètica del Congrés ha fet que el PSOE consideri Junts i ERC com a partits legítims que tenen dret a dur a terme el seu programa polític i amb els què és imprescindible negociar. Elements simbòlics fins ara combatuts com la llengua catalana han passat de ser matèria de repressió judicial contra les escoles a instrument quotidià al Congrés i factor de negociació en l’àmbit europeu. Sembla que els catalans han recuperat la condició humana.
Dit tot això, el PSOE continua essent el que era i les estructures de l’Estat espanyol encara més. No hi ha cap victòria tangible i el referèndum és pura quimera. Però l’opinió pública espanyola està passant per la dutxa freda més glaçada del que portem de segle. I, qui sap, potser algun dia fins i tot els més fanàtics s’adonaran que els seus polítics són pura maniobra i superficialitat interessada. I que, a diferència dels catalans, cap d’ells ha acabat mai a la presó per conviccions.
