Les imatges de les paradetes d’Aliança Catalana assetjades pels anomenats “antifeixistes”, formen part de l’actualitat. Un dia és a Manresa, un altre a les Terres de l’Ebre i el següent a l’Empordà. Independentistes d’esquerres contra independentistes de dretes. O, per segons qui, l’extrema esquerra independentista contra extrema dreta de la mateixa condició. Els primers diuen que cal “combatre” als segons, perquè són la reencarnació de les camises negres en versió quadribarrada.
Naturalment, quan veus la tipologia de la gent que organitza i s’acosta a aquestes paradetes, no pots sinó fer-te un fart de riure (o de plorar) quan els tocacampanes de l’esquerra nostrada els presenten com si fossin escamots de les SS. La banalització del feixisme ha arribat fins a extrems preocupants, sobretot quan són els altaveus oficials qui ho promouen. A on ens ha portat tot plegat?
Dubto que hi hagi un moviment polític a Europa més dissortat que el nostre. Passar, només en cinc anys, de la revolta d’Urquinaona a empaitar estudiants i jubilats que volen “Salvar Catalunya”, és l’exemple d’una impotència i d’un desori que ningú no gosa discutir. Mentrestant, la cínica rialleta socialista presidirà la Generalitat fins quan vulgui.
Tot plegat, un escenari que tranquil·litza Espanya i el processisme de casa, el qual va engrandint la seva particular menjadora corrupta a còpia de casos com la DGAIA. Per intentar que ens mamem el dit, diuen que estan preocupats per combatre els “discursos d’odi” al Parlament mentre callen com a morts davant un possible saqueig de les arques públiques. Camuflen la gran farsa del procés atiant el fantasma del racisme i la xenofòbia. Qui ho sap veure?
Una de les coses que millor saben veure els enemics de Catalunya són les nostres flaques. No ignoren que l’independentisme ha volgut ser en els darrers anys un moviment bondadós i gairebé beatífic. Amb les banderes de la democràcia, el diàleg, la defensa dels drets humans i l’acolliment per tothom, ens pensàvem que érem imbatibles. Res no ens fa més pànic que se’ns pugui identificar amb algun postulat que es desviés d’aquest paradigma modèlic.
No és cap casualitat, doncs, que un partit amb només dos diputats, sigui tractat en seu parlamentària per Salvador Illa com si fos l’oposició. És la millor fórmula per visualitzar que l’independentisme també té “extrema dreta”. Només cal, per acabar de fer el caldo gros, que vagin apareixent enquestes on pronostiquen un creixement notable de l’independentisme que anomenen “ultra”. Quines coses! Ara tenim “ultres” entre nosaltres, però el socialisme espanyol que volia detenir Puigdemont (“y a prisión!”) són els progressistes amb qui cal pactar. Aquestes contradiccions poden arribar a esdevenir una tomba electoral.
