L’aritmètica d’unes eleccions pot ser molt diabòlica. Un sol escó o regidor pot decantar una majoria i donar peu a un gir polític que canviï substancialment les regles del joc. Ho sap Pedro Sánchez, a qui les urnes van deixar en mans de Junts per Catalunya, i ho sap ERC, que va obtenir justament 20 escons, exactament els que necessitava el PSC per investir Salvador Illa amb els Comuns. 20 escons, i no 19, que van empènyer els republicans a haver de prendre la decisió més important dels darrers temps per al partit: precipitar eleccions, i afavorir de facto els interessos de Junts, l’única força independentista que va millorar resultats respecte al 2021, o abandonar l’eix nacional per fer president de la Generalitat un candidat unionista però progressista.
Un sol escó, el 20è, que ha acabat de dinamitar per dins un partit que arrossegava un cicle electoral nefast, sumat a unes pràctiques èticament deplorables -els responsables de les quals encara no estan del tot clars-. Pensin per un moment si ERC no hagués estat decisiva al Parlament i el PSC no hagués sumat 68 escons del tripartit. No sabem què hauria passat en una repetició electoral, però és possible que ERC no hagués caigut tan avall del pou amb una guerra interna acarnissada per retenir, o aconseguir, el control de l’aparell del partit.
Tant per tant, potser haurien fet més servei a l’independentisme 19 escons que no 20. Molt lluny de la majoria absoluta i d’aquell 52%, a la pràctica, l’aritmètica diabòlica del 20è escó ha fet més gran la ferida dins del moviment -tant en el flanc institucional com en el cívic- amb la decisió d’ERC d’investir Illa, i també ha fet més gran la ferida de portes endins d’ERC.
En qualsevol cas, ara ERC es troba en una nova crisi. Ja n’ha superat d’altres. Ha caigut al fons del pou i ha presidit la Generalitat no tants anys després. Però potser aquesta vegada la crisi no té uns fonaments ideològics, sinó més aviat ètics, tàctics i també relacionats amb el control del poder. No existeixen grans diferències estratègiques ni ideològiques entre les quatre candidatures que volen liderar el partit a partir del 30 de novembre. Però qui guanyi la partida haurà de ser conscient que té a les seves mans un patrimoni ideològic descomunal, un partit amb 90 anys que fa honor a persones honorables com Macià i Companys. Poca broma. Si no es té en compte que ERC és molt més que un artefacte qualsevol per aconseguir una quota de poder, les sigles poden acabar com Ciutadans.
