Quatre anys després d’intentar-ho per primera vegada, la Generalitat de Catalunya torna amb una Llei d’Habitatge que, segons el parer dels seus defensors, servirà per alleujar el greu problema de lloguer que es viu a les zones més poblades o a les turístiques en el territori de Catalunya. Un dels defensors és el “sindicat de llogateres”, que ni és sindicat ni té en compte que la majoria que lloga són homes. A més, no parla per als que busquen llogar, sinó per als que ja han llogat. Perquè les mesures adoptades no amplien el parc d’habitatge, sinó que, per contra, com diuen ja nombroses agències immobiliàries, l’està retallant, ja sigui perquè els propietaris es desprenen dels immobles, sigui perquè buscant més benefici o més seguretat de poder recuperar-les en cas d’impagament, les han derivades cap al lloguer de temporada.
Els defensors de la llei, govern inclòs, diuen que aquella primera regulació catalana, després declarada inconstitucional pel Tribunal Constitucional per entendre-la sense base competencial, va ser un èxit. Però la raó permet comprovar l’error de la seva passió per posar límits als propietaris, que anomena grans tenidors pel fet de posseir a partir de cinc immobles sense preguntar-se pel valor de cadascuna d’aquestes peces, ni fixar-se en el fet que, en qualsevol altre país que tingui aquesta categoria, aquesta està reservada a aquells que tenen centenars o milers d’habitatges, és a dir, als fons o grups capitalistes similars.
Són nombrosos els informes d’experts que alerten sobre el fracàs de la mesura als països on s’ha fet realitat i que asseguren que només esponjant l’oferta d’habitatge es podrà pal·liar el problema. A això caldria afegir que en un mercat global on la propietat privada sigui reconeguda, la demanda de lloguer interna competirà amb la internacional, per la qual cosa abans de prometre l’impossible (que qui vulgui llogar pugui fer-ho on vulgui), caldrà articular-ne un bon sistema de transport amb les successives corones metropolitanes o amb poblacions allunyades de les turístiques, perquè allà, a bon preu, hi hagi més opcions per llogar.
Però el problema de les polítiques públiques és sempre el mateix: es fan els experiments amb les expectatives i la vida de la gent, a qui després es demana perdó adjudicant la responsabilitat a altres elements o fenòmens. Com res en aquest àmbit és del tot comprovable científicament, l’errada cola com a resultat d’accidents sobrevinguts o malifetes de tercers. I a una altra cosa.
