Un dels llibres més rellevants publicats l’any passat és El món que va crear la pesta (The World that Plague Made), de l’historiador neozelandès James Belich. Es tracta d’una d’aquestes obres monumentals –més de 1.000 planes–, amb un enfocament global i pluridisciplinària, i que ha aprofitat els avenços de les noves tècniques d’anàlisi de dades, de noves recerques mèdiques d’epidemiologia, del que ens explica l’ADN i la multiplicació i actualització de fonts històriques que inclou el món extraeuropeu, que permet que aquest assaig revolucioni la perspectiva sobre la Pesta Negra i el seu impacte.
L’anomenada Pesta Negra, estesa al continent europeu entre 1346 i 1353, és un d’aquells episodis enigmàtics que, més enllà del trauma col·lectiu per als coetanis que la van patir, va transformar radicalment el món medieval i va determinar un món completament diferent. Aquesta pandèmica es calcula que va matar, en menys de dos anys, entre el 33% i el 60% de la societat europea, tot i que en algunes regions va arribar a eliminar el 80%. En qualsevol cas, van caldre entre dos i tres segles per recuperar les xifres de població de principis del segle XIV.
L’interès del llibre, tanmateix, no se centra tant en la tragèdia humana i l’impacte psicològic com en les conseqüències inesperades del drama. Aquest professor jubilat d’Oxford explica que, un cop superat el dol per la pèrdua de familiars i els estralls de la malaltia, el panorama resultant va implicar canvis més que significatius en els equilibris interns de la societat feudal. Per començar, la mort de la meitat de la població no va implicar la desaparició de terres, animals, cases, diners o béns diversos, sinó que el fenomen es va traduir en una duplicació de la renda dels supervivents. Malgrat que el món medieval era terriblement desigual, les desigualtats van reduir-se de manera significativa. Aquells que vivien en la indigència més absoluta (i que no podien pagar tributs), van passar de representar poc més de la meitat de la població a menys d’una desena part. Qui anteriorment no disposava de diners per casar-se, ho feia. Qui no tenia casa ni terres, hi va tenir accés. I, més important encara, el dèficit de població a tots els nivells els va permetre tenir una posició millor per negociar amb els senyors feudals o la plutocràcia urbana per millorar les condicions de vida i treball. De fet, la pesta negra va començar a ser el principi de la fi del feudalisme –com va succeir a Catalunya amb el moviment remença–. Aquest dèficit de mà d’obra, no només es traduïa en més ingressos, sinó en un estímul per a les millores tecnològiques i administratives. A tall d’exemple, que hi hagués menys mariners disponibles va estimular el desenvolupament dels vaixells de vela (ja no era fàcil trobar remers); la pólvora va permetre disposar d’exèrcits més petits amb la mateixa efectivitat o més; la manca de mà d’obra va impulsar millores de productivitat com els molins hidràulics. Les ciutats-estat van disposar de millors mecanismes burocràtics i financers. Qui abans no es podia casar, ho feia. Qui no es podia permetre tenir fills, en tenia. D’aquí queda, com ens explica l’autor, un pòsit d’una certa sensació d’edat d’or passada quan, a partir del segle XVI, la recuperació de la població –i, per tant, una circumstància més desfavorable entre el binomi població / recursos, acompanyat d’un reforçament de les desigualtats–, explica alguns moviments herètics i utopistes, com els anabaptistes o les dissidències religioses impulsades per un cert mil·lenarisme, que amb els seus projectes enyoraven una època passada de prosperitat i possibilitats.
Més enllà de la vàlua historiogràfica d’aquesta obra altament recomanable, hi ha idees i anàlisis en aquest llibre que ultrapassen la dimensió erudita i que dialoguen amb l’actualitat més immediata. Al cap i a la fi, l’interessant de la història és aquesta permanent dialèctica entre passat i present. I, més específicament, la reflexió sobre la correlació entre riquesa disponible i població. Perquè ens fem una idea, no seria possible explicar el veritable salt endavant de la superpotència xinesa sense la política de fill únic imposada pel Partit Comunista fa mig segle, en una dinàmica en què el creixement econòmic anava a una velocitat de fins a dos dígits anuals per davant de l’evolució demogràfica. En termes purament estadístics, en la relació entre oferta i demanda, menys gent implica un valor més gran de la vida humana. Això també ho sabien els anarquistes del segle XIX i principis del XX quan, en bona part, es van adherir a les teories neomalthusianes (per cert, amb gran arrelament entre els llibertaris catalans, com vaig descobrir amb la meva tesi doctoral). Per als anarquistes, menys fills implicava una educació millor, probablement més sans (perquè no havien de patir la pobresa material i alimentària de les famílies nombroses d’aleshores), i un nombre menor de treballadors, amb millor salut, més forts, més conscients i educats per fer front a un capitalisme obsessionat a crear el seu exèrcit de reserva de mà d’obra a fi de mantenir els salaris baixos i l’habitatge car (les recerques de José Luis Oyón sobre la Barcelona de 1900-1930 així ho demostren).
És interessant fer aquestes reflexions quan, a finals d’any, el mateix FMI va fer públiques les seves xifres de creixement econòmic per regions, i comparar-les amb les xifres oficials de creixement econòmic. Així, per exemple, i parlant de 2024 (les més fiables), zona euro va tenir un creixement del 0,9% del PIB (Alemanya un –0,5%!), mentre que la UE va tenir un creixement demogràfic del 0,1%. Per la seva banda, USA va tenir un 2,8% i un 0,5% respectivament. Pel que fa a la Xina, 5% i –0,1%; Índia, 6,5% i 0,8%; una Rússia a qui les sancions internacionals no li fan ni fred ni calor, 4,3% i –0,4%; Llatinoamèrica, 2,4% i 0,6%; el nord d’Àfrica, 4,8% i 1,7%, mentre que l’Àfrica subsahariana, el 4,1% i el 2,5% respectivament. En altres paraules, en l’actualitat, si restem el creixement demogràfic a l’econòmic, i per aquest ordre, qui millor se’n surt és l’Índia, amb un 5,7%; la plata és per a la Xina, amb un 5,1%, i el bronze per a Rússia, amb un 4,7%. Després vindrien el nord d’Àfrica, amb un 3,1%; Llatinoamèrica, amb un 1,8% i, en zona de descens, l’Àfrica subsahariana (amb un creixement demogràfic desbocat com a veritable llast) amb un 1,6%, i la Unió Europea, cuer, amb un 0,8%.
És evident que hi ha molta lletra petita, aquí, amb països amb especificitats concretes, o amb circumstàncies com el fet que un PIB absolut alt implica més dificultats d’increment, o que societats com l’Índia, Llatinoamèrica, els Estats Units o el continent africà són extremadament desiguals. De fet, la desigualtat sol ser una conseqüència d’excés poblacional, i les migracions solen tenir precisament aquest efecte de reforçament d’aquestes desigualtats: per a qui la impulsa, com a mecanisme d’alleugerir tensions internes; i per a qui la rep, per fornir l’exèrcit de reserva de mà d’obra, que és el que han fet, sobretot, Europa (i molt especialment estats com Espanya, amb un +,0,96% d’increment poblacional i Catalunya, amb un +1,26% per a l’any 2024), i també els Estats Units. De manera que les tensions socials generades pel fenomen tenen més a veure amb efectes reals en l’àmbit material que no pas amb consideracions morals.
De fet, si ens aturem a examinar el creixement econòmic de Catalunya (3,6%) i el d’Espanya (3,2%) trobarem que té molt a veure amb l’expansió poblacional. Servidor de vostès no és economista. Tanmateix, no és cap secret d’estat que el creixement, molt per sobre de la UE, dels darrers anys, ho és en volum, no pas en productivitat. És a dir, que és el creixement demogràfic el que l’impulsa, tot alimentant activitats d’escàs valor afegit. A més, la presència de centenars de milers de nous residents, independentment de la taxa d’activitat implica, consum de béns i serveis, cosa que, per pura inèrcia, implica més activitat econòmica, encara que això no vol dir necessàriament que això sigui positiu. Llogar un pis, pagar l’aigua, la llum i el gas, prendre’s un cafè, comprar al supermercat, efectivament impliquen un creixement econòmic, deslligat de qualsevol innovació, millora de productivitat o participació en el benestar general (salaris baixos implica contribució escassa, nul·la o negativa). Treballar amb salaris baixos i pagar habitatge escandalosament car (l’increment exponencial dels preus immobiliaris també es reflecteix al PIB), no necessàriament es tradueixen en una vida millor per a tothom.
El llibre de Belich, i l’experiència històrica acumulada, ens assenyala una llei de la física elemental: l’increment demogràfic i els moviments de població aporten volum, no pas qualitat. No es tracta tant de créixer com d’engreixar-se. Genera desequilibris econòmics i tensions socials. Devalua el valor de la vida humana. I, en les circumstàncies actuals, en què l’impacte de la IA tot just s’albira, genera massa incerteses. Estem en un món una mica boig, on les esquerres banalitzen el fenomen de les migracions i les dretes s’afeccionen a fantasies natalistes. Tanmateix, ningú no sembla tenir en compte les lliçons de la història. I reproduir-se de manera conscient, com demanaven els anarquistes de fa cent anys, és contribuir a un futur millor. Al cap i a la fi, és la demografia la que determina el nostre benestar o malestar.
