Ara mateix, l’independentisme en ple dedica la major part del temps o les energies a dues o tres coses que no ens acosten a l’objectiu de la República catalana. L’esport preferit és assenyalar els culpables de la desfeta, que casualment sempre són els altres. També, lògicament, hi ha una gran afició a debatre qui és més independentista, que curiosament sempre som nosaltres.
Dins aquesta mar de retrets, el més positiu i esperançador que fan, de tant el tant, els actors independentistes venen a ser mers actes d’afirmació. És a dir, reivindicacions del tipus “encara hi som”, “no ens han derrotat,” “la lluita continua”, “no ens rendirem mai”, i coses per l’estil. Frases que, com és obvi, poden fer sentir bé a qui les diu o qui les escolta, però que tampoc no ens acosten gaire a l’objectiu.
Probablement, el més constructiu que es fa, i encara és quelcom més aviat estèril, és recordar per què volem ser independents. O si voleu, per què ens cal, més que ahir i menys que demà, de ser independents. Fins i tot això, que hom diria que és útil recordar-ho per mantenir el compromís i no defallir, a molts els estressa o desespera. Bàsicament, perquè ningú no ho vol més que ells i malgrat tot veuen que l’objectiu s’allunya.
A risc de contribuir una mica més al desgavell i al festival dels retrets, no em puc estar de dir que tot plegat passa perquè ningú parla de com ho farem. Espanya i els seus aliats aquí han sentenciat que podem votar tantes vegades com vulguem per la independència que faran tot el que calgui per impedir-la. Per la via civil o per la via criminal. I així creuen haver fet desistir prou gent dels nostres per fer-la inviable.
Dit d’una altra manera: a veure si entenem d’una vegada que és el com, estúpids! La clau de volta per deixar de llepar-nos les ferides, o deixar de fer-les més profundes, és construir un discurs creïble i engrescador que permeti a la gent tornar a creure que la independència és possible. Però no només que és possible en sentit teòric, que això en un món que veu néixer nous estats cada dos per tres ningú ho hauria de qüestionar.
La cosa és clara: no n’hi ha prou de voler-ho molt ni de voler-ho molts. Això ja ho hem provat i és important, però no serveix per culminar la feina. Cal algun pla millor del que hem tengut fins ara. Cal demostrar amb fets, no només amb paraules, que la independència és possible aquí i ara. O, cosa que és el mateix, cal convèncer la gent una altra vegada que sabem com ho hem de fer i tenim el que cal per fer-ho.
En efecte, una part de la desmobilització independentista és de gent desencantada o enfadada perquè els líders catalans s’han fet enrere quan han començat a rebre. Però una part molt substancial també s’han retirat del carrer i de les urnes simplement convençuts que la partida s’ha acabat i que mentre no hi hagi una estratègia clara no val la pena dedicar-hi més temps. Siga com siga, la resposta és la mateixa: cal explicar com ho hem de fer, i què suposa per cadascú de nosaltres.
I des del punt de vista del com, tot està inventat. Les independències es fan com es fan: a bones o a males. I a bones, a hores d’ara, crec que no hi ha ningú que es pensi que ho farem. Vaja, que amb pactes amb els més demòcrates i progressistes de les Espanyes segur que no. I, per tant, només ho farem a males, que simplement vol dir sense permís i aguantant totes les amenaces i pressions sense cedir. Si fa no fa, tal com ho havíem previst fins a l’1-O, però sense arronsar-se per por de la presó.
És el com. Espanya ens ha deixat clar que si depèn d’ells no hi ha cap com. No és possible. Ha amenaçat de manera creïble amb fer tot el que estigui a les seues mans per imposar la unitat d’Espanya. Molts dels nostres s’ho han cregut o han arribat a la conclusió que ells no estan disposats a fer tot el que calgui per ser lliures. Els independentistes que quedam actius hem de tornar a construir un camí en el qual, d’entrada, hi hem de creure nosaltres mateixos. I tot d’una demostrar a la resta (amb fets, no amb paraules) que aquesta vegada sí que farem tot el que cal.
