Catalunya té per costum tenir debats diferents dels que hi ha a la resta del món. És el preu de tenir un goril·la blanc i una Mare de Déu Negra. Tant és així que deu ser l’únic lloc del món que en el context d’un catalanisme infartat i un tràgic desencís de les classes treballadores, l’únic partit de la Segona República que queda viu -immers en una crisi profundíssima- només busca maneres d’ensorrar-se més.
El debat intern d’un partit sistèmic, i l’únic que porta la R de republicà, no pot ser més desolador. El gran què de tot plegat són barroeres maneres de fer política. Una política que és el resultat de canviar la ideologia i el discurs per una comunicació frívola i ridícula. Els partits, com un instrument central de les democràcies sanes, no han de “recosir” ni “reconnectar”. Han de fer i han de construir amb ideologia i, sobretot, amb convicció.
Si no hi ha ideologia, governa la gestió. I, sempre que governa la gestió, qui acaba tallant el bacallà és la dreta. Encara és l’hora que els líders de les dues candidatures que es proposen a presidir el partit de Macià i Companys expliquin un projecte independentista amb cara i ulls, amb subjecte, verb i predicat. És a dir, sense expressions buides i sentències grandiloqüents. A més, les dues candidatures tenen figures solvents, però trien per al capdavant personatges grouchians de la política. D’aquests que canvien de principis com de camisa. Tot plegat, un cop eliminat de l’equació Foc Nou, la sensació és que, passi el que passi aquest dissabte al vespre, qui segur que guanya és el PSC. El PSC de Josep Borrell.
