Humanament, entenc molt bé el gest d’Ernest Maragall a l’hora d’estripar el carnet d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’alternança de fets, ocultacions, veritats i mentides que hem anat veient i sentint en els darrers dies és lamentable. Jo comparteixo l’enuig de l’Ernest; arriba l’hora que qualsevol persona, per pura dignitat, ha de dir prou. Explotar una realitat tan dolorosa com l’Alzheimer per fer campanya és repugnant. Al cap d’uns dies de renou, ell no ho ha volgut aguantar més, i ha renunciat a formar part del partit on ha militat els darrers anys, on ha exercit diversos càrrecs i on ha acabat veient tanta porqueria. Però és obvi que la seva renúncia a formar part de la penya no tancarà el cas. Com tampoc no el tancaran les dimissions ni les investigacions centrades en l’àmbit de la comunicació.
No, l’afer dels cartells no és un error de comunicació. Ni tan sols és una monumental catàstrofe comunicativa. Al capdavall, els tècnics de campanyes i accions B, sota la direcció de Sergi Sabrià i de qui fos en cada moment, operaven sota el paraigua de decisions estratègiques de la cúpula del partit. Tot plegat és fruit d’una cultura política i d’un cert sentiment d’impunitat habitual en la política i que passa, en molts casos, per llançar la pedra i amagar la mà. Durant una colla d’anys, s’ha fet tot el que calia i més per no desgastar el lideratge. Qualsevol problema, qualsevol contratemps, era desviat de seguida cap a baix, en direcció al cap de turc corresponent, per tal d’evitar esquitxos a la punta de la piràmide.
Segur que la direcció d’ERC no va enganxar els cartells; probablement tampoc no els va fer imprimir ni va pagar les factures, i potser ni tan sols va saber qui eren realment els executors fins força temps després dels fets. I segurament és així perquè aquest sol ser el modus operandi d’una campanya paral·lela; que les coses es facin i que ni se n’assabentin els de dalt. I, precisament perquè se sol operar amb aquesta discreció i màniga ampla, aquesta diguem-ne complicitat autònoma, és impossible que tot partís del divorci entre caps i executors, o d’una falta de sintonia absoluta. És difícil d’imaginar que la màxima jerarquia d’Esquerra desconeixia l’existència de les realitats fonamentals i necessàries, o sigui que es feien campanyes B i que existia una brigada B. Algun dia, si més no, algú va haver de fer el lleu cop de cap perquè hi hagués tals coses.
Els lampistes hi són per mantenir la instal·lació -i que la llum il·lumini els de dalt. Val a dir que, certament, pràctiques d’aquestes són corrents a tots els partits. Però això no els exculpa de res; que tothom se salti semàfors no vol dir que ho hàgim de tolerar sense més ni més, ni que l’infractor en surti indemne. Hi ha altres partits polítics que en saben molt, de fer trampes i, potser perquè porten molts anys d’omertà, o saben amagar-ho millor sota la catifa, no són mai enxampats. Per sort, a ERC s’ha espolsat la catifa, i ara hi ha l’oportunitat de passar l’escombra. Es girarà feina; no cregueu que l’afer dels cartells és una anècdota dissortada que arriba en mal moment. El mal moment és allò que provoca les filtracions, el mal moment és el principal desencadenant, en el sentit que el partit pateix una esquerda, i és per aquesta escletxa, i de resultes de l’escletxa, que emergeix la porqueria. Segons com, no és tan mala notícia, perquè conèixer la ronya és el que permet netejar millor.
Permeteu-me afegir aquí una nota personal; ja fa un temps vaig aprendre que en política havies d’assumir les responsabilitats dels teus actes, però també les responsabilitats d’actes que no eren teus. Ho vaig aprendre, en bona part, a Esquerra Republicana de Catalunya. Ara, la direcció d’ERC en ple ha d’assumir, encara que la seva implicació en l’afer dels cartells sigui tènue i molt indirecta, les seves responsabilitats polítiques. És a dir, aquelles que es deriven no només dels seus actes, sinó dels actes d’uns altres que servien els mateixos objectius. Uns altres que han remat a galeres, que han operat amb complicitat autònoma, que han entès la seva funció de lampista a la perfecció, que potser han comès accions reprovables però que sempre ho han fet a major glòria d’un lideratge que es volia impol·lut.
En una cosa discrepo cordialment de l’Ernest Maragall. Tot entenent la decisió ètica d’estripar el carnet d’ERC, no comparteixo allò que se’n deriva, és a dir la convicció que no hi ha res a fer, i que el partit republicà és insalvable. Penso que és precisament en moments funestos com l’actual (i històricament n’hi ha hagut uns quants), quan cal aplegar l’essència i la decència dels valors republicans. És en les hores baixes quan neix l’endemà. ERC és necessària, penso, per a la independència del nostre país, i buidar de gent la formació històrica seria una pèrdua irreparable. Crec que és ara quan cal fer un demà millor. I això dependrà sobretot dels que no estripin el carnet.
