Equitat menstrual

I Pere Aragonés es va ficar en un jardí del que no va poder sortir. En el seu discurs de candidat a la presidència del govern de la Generalitat Aragonès pretenia aplegar totes les causes justes i a seu parer defensaables, però no recordà que a aquestes alçades de la història del llenguatge amb connotacions polítiques, ja no és possible emetre una expressió que acontenti un col·lectiu sense ofendre’n algun altre.

El candidat, que continua sense tenir el recolzament de Junts, potser intentant distreure aquesta dada essencial, va voler fer una reflexió mediambiental sobre residus de cel·lulosa i plàstic i una aclucada d’ull a les noves fórmules d’identitat personal i sexual, instant a trobar solucions a la despesa que suposa mensualment la menstruació per a qui la té. I així se li va ocórrer dir “persones que menstruen“ per incloure-hi les persones que, amb irremeiable endometri dins del seu cos, afirmen sentir-se dones, homes o res (que vol dir ni home ni dona). Pobre Aragonés! Li ha caigut tal allau de crítiques a Twiter que fins i tot jo, a qui el tema interessa zero, no he pogut evitar parlar-ne, i per suposat per defensar-lo.

L’ara dita autodeterminació personal, ha generat categories que la psicologia ha considerat sempre disfòries, és a dir, trastorns de la identitat sexual. Avui, elevada aquesta condició a la categoria de llibertat d’elecció, aquells ja no s’atreveixen a dir-ho en veu alta, i el canvi no sols és negoci per als laboratoris farmacèutics quan la persona decideix que vol que el seu cos s’assembli sexualment a allò que se sent; no sols és la única raó de ser aparent d’un ministeri, el d’Irene Montero, amb quasi 500 milions d’euros de pressupost. També ha començat a ser cau de problemes per a qui es dedica a la política. Ja quasi anacrònic abans d’haver-se aconseguit, al ja tediòs “els/les” ara s’afegeix el “lis”, o la generalització del femení en una mena d’adjectiu de les persones. Ai, però quan Aragonés, per evitar aquest galimaties d’identitats i morfemes, va voler referir-se a les “persones que menstruen”, comissaris, comissàries, comissàriis i talibanismes varis de la correcció lingüística de nova generació van deixar caure sobre ell tota la seva fúria fonamentalista. Encara no he entès bé per què, però ni un minut penso dedicar a aquest extrem. Se sembla tot massa a Roma just abans de la caiguda de l’Imperi.

No hi ha llibertat d’expressió en aquest aspecte com en tants altres, i no m’estic referint als Valtonyc de torn, fora massa simple. S’ha d’anar molt en compte, perquè en el següent capítol d’aquesta patètica història de vendre com normalitat qualsevol condició desitjada serà delicte d’odi parlar com ho faig, i fins i tot com ha fet el políticament correcte Aragonès. És el que passa quan compres un discurs absurd…que l’absurditat següent et condemna per desfasat, intolerant i ranci.