“Tot té a veure amb el sexe, tret del sexe, que té a veure amb el poder”. Aquesta frase lapidària, que bé podria haver-la redactat Shakespeare, apareix en un dels soliloquis del fictici president d’Estats Units, Francis Underwood a House of Cards. Alguns crítics veuen en els personatges interpretats per Kevin Spacey i Robin Wright una mena d’alter ego del matrimoni Clinton. La realitat és que es tracta d’una reflexió sobre el poder, amb la diferència que els afers sexuals en la sèrie es queden molt curts en comparació amb el que apareix al voltant de l’afer Epstein.
L’escàndol arran de la publicació dels documents ha estat monumental. No només per la perversitat d’allò que més o menys es va coneixent, sinó per l’abast que esquitxa a les elits globals, independentment dels camps, les nacionalitats, la diversitat ideològica dels citats i la immensa documentació on gairebé es pot dibuixar una cartografia del poder. Un dels riscos principals és que les qüestions més sòrdides, i efectivament delictives com l’abús sistemàtic a menors, acabi desenfocant una qüestió més gran i profunda que ens remet a la frase inicial d’aquest article. Perquè si alguna cosa tenen en comú personatges que hi poden anar des de Trump fins a Chomski, passant per les monarquies britànica, noruega o espanyola, Aznar, els Clinton, polítics, banquers, cineastes, artistes… és que es tracta de personatges poderosos. Perquè l’abús sexual, especialment a menors és, fonamentalment, un acte de poder. Ens ho recordava Mary Beard, una de les millors historiadores de l’Imperi Romà que ha relatat, no només els aires de depravació de l’aristocràcia imperial romana, sinó que fins i tot la codificació de la sexualitat en una societat tan profundament desigual, amb la pedofília com un luxe dels més poderosos. O que la teòrica tolerància respecte a l’homosexualitat, en realitat implicava actes de sodomia que establien, segons el rol dels participants, qui era el superior i l’inferior sexual / social. I això sembla una constant històrica, especialment a mesura que les societats són més desiguals: el sexe no deixa de simbolitzar un acte de poder, una demostració on es fixa qui mana i qui obeeix, qui és actiu, i qui, passiu.
Aquests dies es diuen moltes coses sobre l’escàndol, i s’especula encara més. Hi ha qui parla de cultes satànics, de ritus amb nadons, de sacrificis humans. Es recorda el misteri que envolta el crim d’Alcàsser, on sempre es parla de la participació de certes elits locals en l’afer, o es fan vagues referències al Bar España i el blindatge jurídic i periodístic al voltant de personatges tan sinistres com poderosos. O es pot associar la pederàstia vinculada a una església catòlica que sembla la practicava de manera sistemàtica (amb escàndols que només transcendeixen quan el seu poder institucional ha anat decaient fins a la irrellevància). Com a historiador, la meva obligació és mostrar cert escepticisme i que és possible que hi hagi més pa que formatge. Com a mig gallec per orígens familiars, estic temptat de cedir a l’haberlas, haylas. En qualsevol cas, els escàndols sexuals es corresponen a una certa antropologia del poder. Si bé el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament, es podria aplicar el mateix a la depravació.
El cap Epstein ens empeny a prendre consciència d’aquesta antropologia del poder. Les elits anglosaxones, i molt especialment les nord-americanes, se socialitzen sovint a partir de societats secretes vinculades a les fraternitats universitàries. És ben conegut que l’acceptació dins el grup implica ritus iniciàtics a mitges entre els cultes pagans i la sordidesa, a banda de la il·legalitat. Es plantejava el periodista Carlos Sánchez com la pel·lícula de Stanley Kubrik Eyes Wide Shut, que indaga sobre aquesta mena de submón, si al final en comptes d’una ficció seria un documental. Com succeeix entre els grups criminals, per ser admesos en aquesta mena de societats, que impliquen un suport mutu i una cadena de favors, i sobretot als cercles que permeten exercir realment el poder, és necessari que l’aspirant en faci alguna de grossa o que mostri una feblesa explotable. En una agrupació / fraternitat / lògia, que tothom tingui alguna mena de drap brut és una eina de protecció mútua, d’assegurança que ningú no pugui escapar dels pactes en què es fonamenten les relacions de confiança i lleialtat. Per contra, qui no passa per aquests ritus, qui no té les mans tacades o punts febles que el facin pressionable, no hi pot tenir accés, o li és vetat. No seria d’estranyar que molts dels que es van deixar caure per les festes d’Epstein ho fessin més amb aquest propòsit (demostrar que formes part del grup i beneficiar-se’n per construir carreres polítiques, econòmiques, intel·lectuals, artístiques…) que no pas per certes tendències perverses, si és que l’ànsia de poder no es pogués considerar en si mateixa com una perversió.
Penso en tot això quan s’ha destapat un dels escàndols secundaris que apareixen entre els tres milions de documents d’Epstein. Es tracta del cas de Peter Mandelson, un dels homes forts del Partit Laborista britànic. Segons els papers desclassificats, el 2009, en plena crisi del deute i el crash financer que ha determinat la crisi actual, Mandelson, aleshores membre del govern de Gordon Brown demanava a Epstein que “pressionés” al seu company de gabinet, el ministre d’economia Alistair Darling, perquè posés fre a la seva iniciativa de pujar els impostos sobre les bonificacions dels banquers. No cal ser John Lecarré per imaginar quina mena de “pressions” per fer creure aquest polític benintencionat. El cert és que aquesta proposta va decaure, i decisions com aquestes van acabar implicant allò que ja sap tothom: el rescat dels bancs i dels banquers, a costa dels salaris dels treballadors públics, de les pensions, de la sanitat i de l’educació: una violació econòmica massiva de les elits contra la gent normal. És obvi que aquesta mena de fraternitats de poderosos, no sé si fan sacrificis humans de manera literal: el que sí sabem és que van produir-se milions de sacrificis humans derivats d’un conjunt de decisions que ens han empès fins a la situació actual d’empobriment, marginació i desigualtats intolerables.
Una altra de les conclusions (sempre provisionals) d’aquesta documentació és la incapacitat de diferenciar entre teòriques dretes i esquerres: hi eren tots, de Trump als Clinton, de conservadors a laboristes, de carques a progres, de republicans a demòcrates, de neocons a wokes. Formen part de les mateixes fraternitats, freqüenten els mateixos cercles, cometen pecats similars, i les receptes polítiques i econòmiques que postulen solen tenir els mateixos resultats: un nihilisme moral i unes desigualtats extremes. Unes desigualtats que van més enllà d’elements quantificables, sinó que són existencials. La secessió respecte a la seva societat, fins i tot respecte a la humanitat de personatges com Thiel, Musk, Zuckerberg disposats a crear una nova espècie o aristocràcia respecte a la realitat de la gent comuna, és un dels efectes que recorden a aquells episodis històrics, com l’Imperi Romà, en què la depravació i l’abús dels inferiors simbolitzaven una total asimetria de poders i llibertats.
Què fer? El problema d’aquest escàndol sexual, de conseqüències socials i econòmiques, ens porta a la idea que la desigualtat absoluta ens empeny a la depravació absoluta. O potser és a l’inrevés? O més aviat la qüestió és que depravació i desigualtat van aparellades, tenint en compte que això destrueix irreversiblement la llibertat (i la societat liberal) i qualsevol indici de cohesió? En qualsevol cas, no hi pot haver cap política moral si no som capaços de soscavar la base de poder dels personatges que es passegen per les festes dels diversos Epstein que circulen entre les diverses elits. A França comencen a discutir la taxa Zucman (un tímid impost del 2% de patrimoni anual per a tots els individus amb fortunes superiors a 100 milions de dòlars). Penso que es queda curt, perquè servidor de vostès, en aquest sentit seria més radical. Precisament l’existència d’hipermilionaris és el que permet depravacions morals i econòmiques d’aquest estil, preludi o constatació de societats despòtiques en què la vida humana no sembla tenir cap valor, com demostren les víctimes de l’escàndol, rebaixats a la condició d’instruments per simbolitzar precisament aquest despotisme global (i de moment) impune.
