En un viatge oficial per l’Àfrica fa uns dos anys, el president Pedro Sánchez, en paraules que va recollir Radiotelevisió Espanyola, afirmà que la regularització de persones immigrants que es pogués dur a terme als països del Primer Món no s’hauria de considerar la solució (l’òptim seria que tornessin als seus països d’origen) i que, en tot cas, aquest tipus de mètode produïa un efecte crida en altres persones i també en les màfies que s’aprofiten de la vulnerabilitat de qui anhela arribar a Occident per aconseguir una vida millor i una feina digna.
Tot ha canviat, perquè el president és el campió en els canvis d’opinió que solen fer els polítics quan els convé, i la regularització que s’està duent a terme ara, a diferència d’altres del passat que van acordar governs de tot color polític, no estableix més requisit que haver passat al nostre país almenys 5 mesos i revestir condicions de vulnerabilitat, circumstàncies que òbviament no asseguren que aquestes persones trobin una feina i, per tant, resultin convenients per a l’economia del país receptor; de fet, permet aventurar una eventual relació entre la seva manca de feina i la delinqüència, sense que aquesta relació pugui qualificar-se de racisme, com tampoc no ho és recordar que, en requerir la regularització, un certificat de no tenir antecedents penals, també pot passar que casos de criminalitat comprovats a escala policial no constin a l’efecte d’aquest certificat, ja que no hi hauria sentència ferma. Fora aleshores versemblant que persones que no han vingut al nostre país a treballar si no a delinquir poguessin aprofitar aquesta escletxa, perjudicant sobretot la imatge de l’immigrant íntegre, que és la majoria.
És absurd que avui es titlli de racista o classista qui fa aquest tipus d’observacions, en sintonia amb una Unió Europea especialment crítica amb aquesta regularització del Govern Sánchez, perquè la diferència entre nacionals i estrangers pel que fa al gaudi de drets i llibertats es produeix a tots els països més o menys desenvolupats respecte del seu territori. Si no fos així, quin sentit tindria anomenar els uns i els altres de manera diferent? Tots els països que han subscrit la Declaració Universal dels Drets Humans han de reconèixer i garantir als propis i als estranys uns drets bàsics. Tanmateix, hi ha països que ni tan sols aquests els reconeixen (en molts, la llibertat de consciència pot conduir a la mort) i, en canvi, aquí hi ha gent que vol que les paraules prescindeixin del seu significat, atribuint als estrangers els mateixos drets que tenen els autòctons. Ni una cosa ni l’altra no és, òbviament, la solució.
Per parlar o posar en pràctica aquest tipus de solucions pírriques a problemes complexos, els qui les defensen es dediquen a perdre el temps de maneres molt diverses, totes amb el denominador comú de pretendre demonitzar qui no comparteix les seves idees, encara que les seves siguin poc més que postureig. De quina altra manera hauríem de definir dues activitats dutes a terme per l’esquerra, tant l’extrema com la centrada, els darrers dies? D’una banda, una nova i més nombrosa flotilla encaminada novament cap a Gaza, diuen que per portar aliments i medicaments, però obviant les vies institucionalitzades, que sens dubte tindrien majors cotes de seguretat i també de fiabilitat en l’arribada de la càrrega al destí. Però hi ha gent amb tant de temps lliure com per endinsar-se en una aventura pel Mediterrani. Bon viatge.
Tanmateix, la seva “gesta” ha tingut poc ressò mediàtic, en part perquè és recurrent, però també perquè el socialisme espanyol ja s’ha ocupat d’eclipsar totes les operacions del front de l’esquerra situada a la seva esquerra, també anomenada “operació Rufián”. Per a això han muntat un gran sarau, amb, han dit, congregació de molts mandataris progressistes, però que es resumeixen en diversos líders de l’esquerra de tipus indigenista, Sheinbaum inclosa, la concepció política dels quals grinyola amb la dels dirigents socialdemòcrates europeus que, és clar, van brillar per la seva absència.
El PSOE de tots els nivells, i les seves versions autonòmiques, van omplir l’esdeveniment… qui hi faltés no sortiria a la futura foto i, pels títols del programa d’actes, ja es va veure en què consistia la trobada: en un “pour parler” sense continguts concrets que només van aconseguir un objectiu que dubto que desitgessin: en anomenar aquell aquelarre amb el nom exorcitzant d’“antitrumpista”, és fàcil imaginar que van aconseguir que tothom tornés a pensar en l’elefant.
I així, entre flotilles patètiques i cimeres buides, l’esquerra va esgotant totes les oportunitats de fer uns deures ideològics imprescindibles per a l’equilibri global del sistema. Que després no culpin ningú del desastre.
